L'hemorràgia sens fi del terrorisme masclista. El punt zero III
L'article, com els dos anteriors, gira a l'entorn d'una violència desgraciadament estructural com la masclista. Incideix en la necessitat d'actuacions tant específiques com globals als centres d'ensenyament amb vista a prevenir-la.
Aquest article també està disponible en castellà
Comença el curs i ve a tomb recordar que la violència masclista només s'estroncarà si hi ha una tasca de prevenció; si es va a l'arrel. Per fer-ho, és primordial incidir en el sector de les criatures, adolescents i joves. Tant des de casa, com de cadascun dels àmbits que hi influeixen: mitjans de comunicació, pel.lícules, sèries, entreteniments, esport, llibres, etc.
Entre els etcèteres, els anuncis. En el següent, hi veiem un home mirant el futur amb confiança, fe i seguretat; per a la dona, el futur és ell.
Un anunci la mar de «normal», ¿se'l poden imaginar, però, a l'inrevés? Per si les nenes no se senten identificades amb una adulta, al costat, la versió infantil: una xiqueta adorant embadalida un xiquet. Perquè ho vagin absorbint, perquè es vagin fent a la idea.
S'haurà d'actuar, doncs, també des de la institució escolar. En un article anterior parlava de l'escassa sensibilitat de gran part de la societat i de com se'n desentenen les institucions. Pel que fa a la societat (l'ensenyament en forma part), cal assenyalar, per exemple, el desinterès del professorat per la coeducació: en l'última Escola d'Estiu de Rosa Sensat (flamant cinquantena edició) es va programar un únic curs de coeducació: no hi va haver prou matrícula per fer-lo. Un altre detall, TV3 acaba d'estrenar la sèrie Merlí, que passa en un institut. Un professor nou es presenta en una classe mixta (que no coeducativa) així: «Em dic Merlí i vull que la filosofia us faci trempar». En fi. Es veu que ho troben un discurs tan transgressor i modern. A veure si es nota quan el tal docent expliqui a l'alumnat el naixement de la democràcia masculina a Grècia.
Un altre. Un grup de docents va fer una enquesta a alumnes de batxillerat sobre les agressions que rebien per part dels seus companys als centres. A la pregunta directa «¿T'han agredit algun cop?», moltes noies deien que no, però dues preguntes després: «¿A quin lloc o llocs t'han agredit?», contestaven, per exemple, que al pati i al passadís. No mentien: el malestar de percebre's com a agredides les impel.lia a negar-ho. En justa correspondència quan aquesta experiència s'explicava en congressos o jornades, podia detectar-se que a moltes assistents els generava més incomoditat que algú indagués sobre les agressions que no pas l'elevadíssim percentatge de noies agredides. Millor ignorar-ho. Millor, com les noies, fer veure que...
Respecte a les actuacions institucionals, el PP fins i tot n'elimina; per exemple, l'assignatura de l'Educació per a la ciutadania. Insuficient, però que ben enfocada podria ser un punt de partida.
El govern de CiU va anorrear el pioner programa que havia implementat la Conselleria d'Interior contra la violència contra les dones en temps del tripartit i, coherentment, ha eradicat la poca cosa que feia en coeducació. Ja fa anys, el president Mas va mostrar la seva ideologia al respecte: quan li van demanar comptes per unes subvencions a la privada més elitista, que practicava, a més, una educació segregada des de la dreta més retrograda, va dir, sense enrojolar-se, que havien «sobrat» uns dinerons. ¿Poden sobrar diners públics? No, s'havien deixat d'invertir on s'han d'invertir. O es van distreure o es van sostreure. Ho continua fent.
Abans remarcava la necessitat que l'Educació per a la ciutadania estigui ben enfocada, atès que les accions institucionals tendeixen a quedar-se en la pura superficialitat i a escamotejar a les noies, a les dones, les eines que els permetrien entendre i plantar cara a la violència masclista.
Un exemple. Es considera de mal gust explicar a les noies que la major part de les agressions masculines, incloses les sexuals, les rebran de nois i homes del seu entorn. Un dia a l'institut va sorgir la qüestió de les agressions masclistes i quan vaig dir una cosa tan comprovada i elemental com això, alguns nois es van sentir ofesos i algunes noies em van veure com una esgarriacries: desmuntava el món idíl.lic i plaent que anuncis, mitjans de comunicació, algunes pel.lícules, etc. presenten. Em va fer rumiar molt. Un símptoma relacionat n'és, per exemple, el canvi de títol de la novel.la de Stieg Larsson --contra la seva explícita voluntat--, Els homes que odien les dones, per un de molt més amable i eufèmic: Els homes que no estimaven les dones; com si el títol original fos massa dur.
Algú podria objectar que dir la veritat nua i crua podria fomentar malestar en les relacions entre noies i nois, però la realitat nua i crua mostra, que si s'amaga, el panorama és desolador, tremebund. Hi insisteixo, priva les noies dels mecanismes per entendre què passa i com poder-hi reaccionar. I això les pot portar a sentir vergonya i por; a paralitzar-les.
Fins i tot és possible que naturalitzin unes relacions basades en l'abús i en agressions, diguem-ne, de baixa intensitat. Que interioritzin i no qüestionin que han de vigilar com vesteixen, que no han de passejar a certes hores per segons quins llocs; que la culpa és d'elles i no de l'agressor. (Tant Laura del Hoyo com Marina Okarynska (les dues amigues assassinades per Sergio Morate, exparella d'Okarynska), com les famílies i l'entorn --en definitiva, tothom--, van trobar «normal» que Okarynska hagués d'anar acompanyada a recollir les seves coses per si un cas. La magnífica pel.lícula Te doy mis ojos (2003) d'Icíar Bollaín en relata perfectament els topants.)
Un tret freqüent en les relacions entre noies i nois, és que ells cobren al comptat: o canvies i fas el que dic, etc., o et deixo (i tot fa creure a les adolescents, a les dones, que sense un home al costat no són res). Les noies, en canvi --gairebé tots els models culturals i relacionals els ensenyen a sentir i a actuar així, ¿recorden l'anunci?--, pensen que paciència, que a poc a poc ja els aniran canviant; en definitiva, a cobrar a terminis, uns terminis que no solen arribar mai.
Als centres escolars, d'aquestes maneres de relacionar-se i de poder, que tenyeixen també les relacions sexuals --entrem en terreny delicat--, tampoc no se'n parla mai. Per això és lamentable que l'educació sexual en el millor dels casos sigui escassa i no integrada, atès que se sol fer en visites esporàdiques als centres de salut, deslligades de tot. És sorprenent veure com noies i nois reaccionen sovint quan els donen un condó: el solen rebutjar com si cremés; tampoc no els incumbeixen els fullets explicatius, inclosos els que parlen de la transmissió de malalties sexuals.
Hi ha enquestes que mostren que noies que manifesten preferir d'altres pràctiques, es veuen obligades al coit vaginal pelat i cru com a única possibilitat de relació amb el seu nòvio. La idea de la penetració com a única manera de cardar «de debò» i de demostrar la virilitat és tan estesa, valorada i divulgada per terra mar i aire que molts nois no són capaços de voler-ne cap altra. Mentrestant, la dreta en general té reluctància a admetre que la sexualitat ha de formar part de l'educació. El PP, en el paroxisme de l'ofuscació, creu que l'educació sexual, un aspecte tan important de l'ésser humà, baixa literalment del cel (i concebuda amb pecat). Creu que treballar-la a l'escola, adoctrina; cosa que, al seu entendre, no fa la inculcació del (nacional)catolicisme. Tot lliga.