La doctora Victòria Bertran, assassinada

Aquest article també està disponible en castellà

Just abans de Nadal la doctora Victòria Bertran va ser assassinada pel seu exmarit. Descansi en pau lluny del setge de violència i d'agressions d'un depredador i d'un abusador reconegut a qui ningú va gosar parar els peus en una carrera criminal empedrada de víctimes al llarg de la seva vida.

Un cop has pogut reaccionar de la patacada, de la tristesa, de la desesperació que provoca un altre cas en una hemorràgia que les autoritats no fan res per estroncar i que sembla no tenir fi, val la pena analitzar el cas. Sobretot perquè és de manual i perquè dinamita tòpics i partits presos.

1. Les maltractades, les abusades, les violades, les agredides, les violentades, no necessàriament són dones sense recursos econòmics, culturals o d'altres ordre. El masclisme és transversal i insidiós: qualsevol dona pot ser (és) víctima d'agressions. (Com ha pogut comprovar fa encara menys dies una altra dona plena de recursos, la diputada de Podemos Teresa Rodríguez; però aquest és un altre article.)

2. La doctora Victòria Bertran, excel.lent i estimadíssima professional, es va separar (al preu que fos, només el sabia ella) del seu agressor. En un gest eminentment femení, va tornar al seu costat per cuidar-lo quan el van haver d'operar d'una malaltia greu. Tant de bo aquest fos l'últim cas que hagué d'alertar que no s'ha de tornar mai, mai, a prop d'un violent, d'un masclista. Per dèbils que semblin, per pena que facin, continuen agredint i matant.

3. S'haurà d'anar una mica més lluny i algú haurà d'explicar a les nenes, a les noies (a les dones) que un violent, un masclista, un agressor, un controlador, no canvia mai (i en tot cas no és responsabilitat d'elles). Algú els haurà d'explicar l'enorme perill que corren si hi continuen mantenint una relació amb l'esperança (enganyades pels exemples que forneixen pel.lícules, novel.les, anuncis...) que les nòvies s'han de quedar al costat de brètols i violents perquè l'amor --elles--, els acabaran fent canviar. En això haurien d'aprendre dels nois: si hi ha res que no els agrada, exigeixen a les noies canvis al comptat per continuar al seu costat i no canvis en un remot llunyà que mai arribarà atès que es basa en un present ple d'acceptació.

4. Encara una mica més lluny: s'haurà de dir que als col.legis, als instituts, no s'ensenya a les noies a veure venir la violència, a detectar-la, a prevenir-la; no se'ls dóna cap eina per combatre-la, no se'ls diu que les agressions solen venir de coneguts. Tampoc no s'ensenya als nois a no exercir-la, al contrari, s'hi naturalitzen agressions, no per habituals ni quotidianes, menys greus i que són a la base de les més brutals. S'haurà de dir que les futures i futurs mestres no reben cap tipus de formació inicial que els permeti educar en aquest terreny. S'haurà de dir als mitjans de comunicació que en general es pensen que als centres escolars se'n fa prevenció que això no és així, que no és veritat.

5. Els assassins, els criminals, els violents, no són necessàriament ni homes sense recursos, ni borratxos, ni drogoaddictes, ni membres de famílies desestructurades (suposant que n'hi hagi alguna d'estructurada), ni estan a l'atur, ni són estrangers o vénen de fora. El cas demostra, un cop més, que un català ho pot ser. Un fantasma recorre una gran part d'homes: creure's amos de les dones.

6. Els articles i les informacions de col.legues de l'exmarit de la doctora mostren com la tolerància i el corporativisme en els casos de masclistes, d'agressors, de depredadors, són gairebé absoluts: tothom sabia com agredia a la feina però ningú va moure un dit per solucionar-ho o denunciar-ho.

7. Quan la notícia va sortir a la llum, els mitjans es van centrar en ell, en l'assassí, en l'escorpí-suïcida. El van anomenar pel nom i cognom i professió, van explicar qui era, operació de cor inclosa, fins i i tot va haver qui va dir que això no en qüestionava trajectòria ni currículum. Per contra, van presentar la doctora Bertran, de vegades sense ni esmentar-ne la professió, per la relació d'exparentiu amb ell, com un apèndix d'ell (per no parlar de les seccions dels diaris on col.locaven la notícia). El cas és tan flagrant que s'ha reaccionat contra aquesta manera de procedir.

Sigui, per tant, benvingut un altaveu com les declaracions de l'alcaldessa Ada Colau, tot i que ja fa molts i molts anys que el feminisme, especialment el que té interseccions amb la llengua, s'esgargamella per posar les dones al centre de les notícies; perquè en siguin protagonistes (i no per la relació amb un home, i no com a apèndixs de ningú); per no deixar-les en l'anonimat i presentar-les amb noms i cognoms (i no tan sols pel nom, o pel diminutiu, o amb l'insult afegit de la paraula «senyoreta»); per citar-ne la professió i ressaltar-ne qualitats com la valentia i el coratge. En definitiva, per presentar cada dona com un ésser d'identitat múltiple, com un ésser actiu i amb entitat pròpia fet de moltes capes --per contradictòries que de vegades siguin-- i no tan sols com un tros de carn, com una mera víctima unidimensional sempre passiva, sempre a punt de rebre.