Essència de dona
Fa poc, vaig comentar en un article la dèria de força redaccions periodístiques a remarcar i a insistir que les dones són sobretot i sempre dones, i a amagar, ja que en prescindeixen, qualsevol altre tret, malgrat que sigui el que les fa protagonitzar la notícia.
Aquest article també està disponible en castellà.
Fa poc, vaig comentar en un article la dèria de força redaccions periodístiques a remarcar i a insistir que les dones són sobretot i sempre dones, i a amagar, ja que en prescindeixen, qualsevol altre tret, malgrat que sigui el que les fa protagonitzar la notícia. A final de maig, la premsa es va fer ressò del cas d'una valenta ciutadana britànica que, amb una enteresa i sang freda impressionant, va abordar el jove que acabava d'assassinar un soldat i hi va estar parlant més de cinc minuts mentre arribava la policia. Doncs bé, la redacció de les diferents notícies mostra concomitàncies amb aquella manera de parlar de les dones.
La Vanguardia presentava i caracteritzava la protagonista ja en la portada: «Atentado en el Reino Unido. Ingrid Loyau-Kennett, la madre que se encaró a los asesinos». Pàgines endins, el títol de la notícia era: «Ingrid Loyau-Kennett, la mujer que se enfrentó a los asesinos de Londres» i s'iniciava així: «La prensa y políticos de Reino Unido alabaron este jueves a una mujer que el miércoles se enfrentó y habló con uno de los supuestos responsables del asesinato de un soldado británico en plena calle, para intentar tranquilizarle y evitar nuevas víctimas»; el segon paràgraf insistia en la maternitat: «Ingrid Loyau-Kennett, de 48 años, madre de dos hijos y líder de los scouts [...] viajaba el miércoles en un autobús que atravesaba Woolwich». Costa d'imaginar una portada així: «Atentado en el Reino Unido. Paul [posem per cas] Loyau-Kennett, el padre que se encaró a los asesinos», o: «Paul Loyau-Kennett, de 48 años, padre de dos hijos y líder de los scouts [...] viajaba el miércoles en un autobús que atravesaba Woolwich». Encara que en menor grau, també crida l'atenció que es parli sempre d'una «dona» i mai, per exemple, d'una «ciutadana» o d'una «londinenca» o no se n'esmenti la professió. El diari mostra que almenys part de la premsa britànica té els mateixos, diguem-ne, criteris, quan cita el títol de The Sun: «Coraje de una líder scout, valiente mamá se enfrenta a fanático sangriento»; un pas més de rosca a l'hora de categoritzar-la, atès que usa la forma col.loquial de «mare».
Em sap greu dir que el diari que acull maternalment aquestes línies no es va desviar gaire d'aquesta manera de presentar-la i valorar-la (les coses són com són). El primer paràgraf començava així: «Durante varios minutos, Ingrid Loyau-Kennett, una madre británica de 48 años, charló con los dos hombres que mataron a un soldado en el barrio de Woolwich, en Londres».
El País, potser la notícia més llarga, tampoc usava la paraula «ciutadana», però suavitzava i temperava la presentació com a mare: «Ingrid Loyau-Kennett, de 48 años, se encontraba en Woolwich, al sur de Londres, cuando dos extremistas islámicos acuchillaron hasta la muerte a un soldado. La mujer, madre de dos hijos, mantuvo la calma y entabló una conversación con los supuestos terroristas». Tots aquests diaris haurien esmentat la paternitat en el cas invers? Cap n'hauria citat la dedicació professional?
No tots els diaris feien èmfasi i primaven per sobre de tot la condició de mare, tant al al sud, com al nord se'n poden trobar mostres. De vegades, amb notícies idèntiques, però això són figues d'un altre paner.
De tots els diaris consultats només un fa constar la professió de la ciutadana Loyau-Kennett. És a dir, considera més pertinent no entretenir el públic fent esment de si és líder scout o líder juvenil (molt em temo que es refereixen al mateix però uns diaris ho diuen amb més precisió que altres), o definir-la a partir de la maternitat --de ben segur que importantíssima en la seva vida com en la de qualsevol dona, però no rellevant per al cas que explica--, sinó informar del que, sens dubte, tots els diaris s'haurien fet ressò si la notícia hagués girat a l'entorn d'un heroi i no d'una heroïna: és professora. (Si substitueixen «mare» o «dona» per «professora» en les notícies citades al segon i tercer paràgraf veuran que hi encaixa com un guant a una mà.)
En algun aspecte, de tota manera, anem millorant. Els diaris consultats solen referirse a la professora Loyau-Kennett, primer amb el nom i el cognom, i, línies més avall, força vegades directament pels cognoms. M'alegra constatar que no n'hi ha cap que la citi només pel nom de fonts com si la conegués de tota la vida.