Educació sexual i manades
Aquest article també està disponible en castellà
A més de les individuals (per exemple, a Cadis la proppassada nit de sant Joan), les denúncies de violacions grupals són constants: Molins de Rei, Mazarrón (Múrcia), Gran Canària, Alacant... Els mitjans destaquen tant la minoria d'edat de força de les agredides com d'alguns dels violadors. I les borratxeres i la ingesta de drogues.
Això ha fet exclamar a veus ben intencionades i indignades que com és possible que anar trompa o consumir estupefaents pugui ser un atenuant o fins i tot un eximent. Caldria especificar que això és respecte als homes: si una dona s'embriaga o es droga no ho és pas; al contrari, és un agreujant.
D'altra banda, es comença a parlar amb profusió de la necessitat d'educació sexual a escoles i instituts. Encara hi ha veus en contra tot i saber el que passa quan, com ara, no n'hi ha. Escandalitza saber que només al voltant d'un 30% de l'alumnat de primària en rep; a secundària, al voltant d'un 60%. L'escàndol hauria d'esdevenir alarma social quan se sap que la tal educació (a la qual sempre s'oposa ferotgement la dreta) consisteix en la major part dels casos en un trist pedaç, per exemple, un taller de dues hores al llarg de tot un curs deslligat de tot el que fan a classe i encara gràcies a l'esforç d'alguna estrènua tutoria; a cops, a contracorrent.
Sé de què parlo. Com a professora de secundària vaig acompanyar adolescents en plena esplendor hormonal a esporadiquíssimes visites a centres de salut o al Punt jove del barri. Sorprenia veure com reaccionaven sovint noies i nois quan els oferien un condó: el rebutjaven com si no tingués res a veure amb la seva sexualitat; tampoc no els incumbien els fullets; per exemple, els referents a la transmissió de malalties sexuals.
I encara que aquest aspecte es fes bé i sistemàticament, no n'hi hauria prou atès que és purament tècnic. Ningú parla mai a criatures, adolescents i joves que les relacions personals, especialment les de parella, poden ser relacions de poder. Que l'amor romàntic pot matar.
Hi ha enquestes que mostren que força noies que preferirien d'altres pràctiques es veuen obligades al coit vaginal com a única possibilitat de relació amb el seu nòvio. L'obsessió masculina per —perdonin l'expressió— «ficar-la» per demostrar la virilitat és tan estesa i magnificada que molts nois són incapaços de voler-ne cap altra. I «ficar-la» equival simbòlicament a «fotre» en els gestos obscens amb què a tants camps de futbol se celebren els gols; a tantes pistes de tennis, els punts. Coits als llocs més sòrdids i depriments, per exemple, al vàter de l'institut; també hi ha enquestes que en parlen. No és estrany, doncs, que hi hagi comentaris com aquests gravats al mòbil d'un dels violadors de Molins de Rei que mostren que l'obsessió esdevé paroxisme: «No saps el que et vas perdre anit. Jo li vaig ficar fins al fons. [Riallades] Jo també.» (I sense condons, és clar, només faltaria: tota una pedra de toc, l'ús dels condons) O hi ha educació sexual real, a més d'altres accions, o les manades i les minimanades seran infinites i irreductibles.
També hi ha veus que creuen que amb l'educació sexual no n'hi ha prou i diuen que hauria de ser «integral». Amb la qual cosa, ni educació sexual ni integral. D'altra banda, ¿algú creu que no és integral una educació sexual que desemmascari la sexualitat com a forma de domini, que parli de respecte i equitat, que tingui en compte el plaer i el desig de les noies, que previngui anant a l'arrel d'una sexualitat basada en l'agressió, que combati un dels puntals de la violència masclista, que qüestioni que la pornografia no pot ser, com ara, la principal font d'educació sentimental?
No se m'acudeix res més integral que ensenyar a les noies que el tan freqüent «jo el canviaré» amb què es relacionen amb els nois no les duu enlloc i potser només les canvia a elles (a pitjor); o ensenyar als nois que els «o ara o mai» els porta i les emporta on no haurien d'anar.
Ara que amb la lluita pel dret al propi cos —l'única capaç de fer dimitir un ministre— les feministes van parar la contrareforma per al dret a l'avortament de Mariano Rajoy i Alberto Ruiz-Gallardón, ara que el 8 de març ha estat un clam unànime finalment ben vist, ara que els «jotambé» i els «Cuéntalo» han posat de manifest que les agressions no eren un deliri feminista, ara que arreu, fins i tot als mundials de futbol, les dones denuncien i rebutgen agressions d'una manera que no fa tant de temps hauria ocasionat que les titllessin de tenir poca corretja i de ser unes exagerades o, fins i tot, unes estretes, ara que les feministes han deixat de ser aquelles bruixes bigotudes (encara que alguna ho és, ves què hi farem, ¿i per què només haurien de poder lluir bigoti els homes?), ara que les feministes ja no són aquelles velles, lletges i amargades sense ni un bri de sentit de l'humor, facin-los cas en les fonamentades i assenyades propostes que fan per erradicar les diferents violències patriarcals. En les seves polítiques integrals.
Al cap i a la fi el feminisme és un dels pocs moviments que no té res de què avergonyir-se. O per dir-ho amb les formoses paraules que la genial Rebecca West va escriure ja fa més d'un segle:
