Després del 25 de novembre: honraràs la paraula de les dones

Foto: EFE

Aquest article també està disponible en castellà

L'endemà del 25 de novembre --Dia internacional contra la violència vers les dones-- escolto l'editorial d'un periodista del diari ara.cat de curiós i llarg títol «Un cas de violència subtil contra una noia explicada a un pare» (no sé si era especialment rellevant que l'expliqués al pare). El cas: un dia a classe algú va preguntar que de quants punts guanyava el Barça al Madrid a la Lliga; la noia en qüestió ho va contestar-ho però un company va posar en dubte la resposta; de fet, no s'ho va creure fins que un noi, un mascle, ho va corroborar.

L'editorialista es feia creus d'aquesta desconsideració envers la veu d'una dona, aquest rebaixar-la a veu de segona o tercera. Com que ja fa anys que fa de periodista, em faig creus que aquest fenomen li vingui de nou: segur que a força reunions de feina de qualsevol redacció ha estat testimoni que una opinió no s'ha tingut en compte fins que un home l'ha repetida, per molt que prèviament l'hagi dita una dona, una professional. És a dir, la veu d'una dona no s'ha considerat, no s'ha volgut percebre.

¿Quantes vegades no hem vist un home desautoritzar o fer callar una dona, pròpia o aliena, a la vida quotidiana o a la professional? Atès que és de l'ofici, ¿s'ha aturat mai a calcular el tant per cert de tertulianes als mitjans, la poca veu que se'ls dona (o com se les talla)?; és a dir, el poc valor que es dóna a les seves veus. ¿S'ha parat a analitzar per què en els anuncis s'opta per veus greus en detriment de les agudes especialment si es tracta de recomanar res? ¿O que per ridiculitzar algú se n'imiti la veu però aguditzant-la? ¿És que el periodista no veu cap connexió entre tot això i el fet que la veu de les dones encara no compti com a testimoni en un judici segons les legislacions d'alguns països, o compti la meitat que la d'un home?

Tot i que no els ho recomano --pot ferir-los la sensibilitat; la intel.ligència, de ben segur--, si volen veure un cas portat a l'extrem i extremament groller de l'agressió masclista que va rebre la noia que sabia de futbol, cliquin aquí.

Justament el dia va ser desgraciadament més generós encara en exemples. D'una banda, el vespre abans Mariano Rajoy havia anat a un programa esportiu de ràdio a parlar de futbol i a explicar batalletes i no a debatre de política o a fer-ne --malgrat que és per a això que el paguem--.

De l'altra, Pedro Sánchez va anar a parlar d'interioritats i intimitats sense suc ni bruc a un espai d'entreteniment en comptes de debatre de programes i de fer política --a pesar que per a això el paguem--. Lamentable. Facin la regla de la inversió i imaginin-se què hauria passat, què s'hauria dit, si dues polítiques s'haguessin comportat d'aquesta guisa. Si volen llegir un excel.lent article sobre la inanitat de tots dos personatges, sobre el corporativisme i col.leguisme masculí --en general poc percebut i encara menys criticat-- cliquin aquí.

Com que estic segura que l'editorialista que explicava el cas del descrèdit de la noia que sabia la classificació de la Lliga no és ni cínic ni insensible ni enze, la pregunta pertinent és ¿com pot ser que li costi, que ens costi tant veure el masclisme del nostre medi, del nostre entorn més proper --vaja, el masclisme que ens afecta directament, i, en canvi, ens adonem, percebem molt més el que es dóna en àmbits una mica allunyats? Si es considera que el problema és en un altre lloc, no al teu àmbit, no a prop teu, ¡salvada!, no tens per què modificar el teu comportament, actitud, pràctiques, etc.

(És un fenomen emparentat amb el que fem, per exemple, davant el canvi climàtic. Es pot decidir que no pots fer res per sargir el gros forat de la capa d'ozó o contra l'increment de les emissions contaminants; també pots triar, però, no tenir cotxe i anar amb transport públic, deixar de consumir en va (ni que sigui a poc a poc) o, si més no, reciclar, rebutjar bosses de plàstic a les botigues, col.locar baratíssims airejadors a les aixetes per estalviar aigua, tancar els llums de casa teva a les habitacions on no siguis...)

Tornem al cas. Per exemple, quan es parla del masclisme als centres d'ensenyament, és un clàssic que la major part de docents diguin que a l'escola no n'hi ha, que el masclisme és cosa de les famílies, dels anuncis, de la societat...; si és pregunta a les famílies, la culpa es desplaça i s'atribueix a l'escola, als mitjans, a la societat... S'obvia que tot és societat i que tot està connectat. Justament per això, per amarg que sigui dir-ho i saber-ho, no hi ha àmbit lliure de masclisme o d'agressions contra les dones.

Suposo que és la mateixa desconnexió que fan, que fem, les dones, les víctimes (que lleig, que dur, que debilitant, autodenominar-te amb la paraula «víctima») del masclisme, sobretot de les agressions masclistes: és més fàcil veure, enfrontar, parlar, manifestar-se, mirar d'eliminar, les que es fan a altres dones, en d'altres àmbits, les que no «t'afecten» personalment, que no pas les que reps directament. El dia que deixem de fer aquestes dues desconnexions, començarem a anar bé.