Tants caps, tants barrets (o tants coronavirus)

Aquest article també està disponible en castellà.

Dies de calma, benestar i tranquil.litat absoluta a Peníscola i no tan sols pel massatge als peus quan camines ran d’aigua o per la meravellosa textura de l’aigua del mar embolcallant i acaronant cos i esperit.

Justament passejant per la vora vam poder constatar que les persones o grups que marcaven la distància de seguretat a la sorra, malgrat que a les fotos dels diaris o als consells de les autoritats els assenyalen traçant un quadrat, preferien dibuixar una circumferència més o menys boteruda i col.locar-hi enmig para-sols i cadires, eventualment neveres.

Tot d’una, n’hi havia una dibuixada per una vella i un vell (m’agrada anomenar persones i coses pel seu nom) que es protegien amb sengles mascaretes al bell mig de la rodona. Era entendridora. El diàmetre del cercle era prou gran, permetia mantenir una distància generosa i adequadíssima amb l’exterior i, a més, per si no fos prou, a gairebé tot el solc de la circumferència, hi havien fet una estacada amb trossets de canyes que tenien una alçària d’un pam i mig a tres pams (hi havia algun tros sense: el material devia escassejar). Era inevitable somriure quan la veies.

L’endemà l’havien millorada substancialment i l’estacada combinava, orgullosa, les canyes amb pales i rasclets de plàstic multicolor, grocs, vermells, blaus, verds..., també clavats a la sorra, d’aquells amb què les criatures basteixen quimeres, fortaleses i castells a la vora de l’aigua, de vegades guarnits amb petxines, per resistir els embats de les ones i posar límits al mar.

Tot d’una se’m va glaçar el somriure: era la metàfora literal, perfecta, ben trobada, acolorida, de les mesures que els diferents governs i la humanitat en general està prenent per defensar-se del coronavirus. L’arbitrarietat, per part de l’autoritat, d’obrir bars i restaurants, però no les escoles, per exemple; decidir que pots anar al cine sense perill però no prendre una cosa a la terrassa d’un bar (o a l’inrevés) per part d’una particular. En fi.

Els països que ho han fet millor —penso en Nova Zelanda, Islàndia o Alemanya, per exemple, i en les respectives dirigents, Jacinda Ardern, Katrín Jakobsdóttir i Angela Merkel—, simplement han pintat amb més coherència i determinació el cercle, les circumferències, i ho han explicat tan honradament com han pogut partint de la base que la població és intel.ligent.

En la pell de brau arnada, tronada i pollosa on visc, en aquesta pobra, bruta, molt trista i dissortada terra, els diferents governs discuteixen i es barallen per si les canyes de l’estacada han de mesurar trenta-tres o quaranta-vuit centímetres i mig, si han de ser més o menys altes, o més o menys espesses. Uns tribunals de justícia i una fiscalia que deixarien esborronat i estabornit Kafka dictaminen que canyes i pales, sí, però rasclets, no. O en tot cas, de pales de color groc ni parlar-ne; en tots cas, vermelles o verdes. I els rasclets, si no hi ha més remei, sempre, sempre blaus i de cap altre color. Em vaig començar a mirar el vell i la vella amb uns altres ulls.