Recomanacions respecte al coronavirus. Aquí et volia veure

Aquest article també està disponible en castellà.

D’una banda estem pagant les conseqüències de les decisions politicoeconòmiques (i potser sanitàries) de les autoritats i, de l’altra, les del comportament de la població de fa quinze dies. D’aquí dues setmanes pagarem el que s’està fent ara.

Sobta que facin tancar els cines i els teatres però no les discoteques, això que ara en diuen «oci nocturn». És estrany perquè semblen fetes exprés per encomanar i encomanar-se. La distància física tendeix a zero; el rentat de mans a lavabos atapeïts també; les mascaretes hi són un oxímoron. Curiosament, tot i que són ben a prop, no es parla d’escoles i instituts, i malgrat que a països veïns com Portugal o Grècia abans de la pandèmia ja feien torn de matí i de tarda, aquí ni s’esmenta; és clar que fer dos torns obligaria a contractar més professorat, mestres i PAS.

Fa més o menys una setmana, divendres 17 de juliol, les autoritats catalanes van «recomanar» moure’s i sortir de casa al menys possible, i no anar a les segones residències. Els embussos als peatges aquell mateix divendres van ser de campionat i un cop passat el cap de setmana havia tornat només un terç dels cotxes.

Recomanar —que apel.la a la responsabilitat ciutadana i a la de cada persona— fa que siguis mestressa i senyora dels teus actes i decisions. ¿Entra dins un acceptable i prudent «sortir de casa al menys possible» anar al club a nedar a l’aire lliure prenent totes les mesures de seguretat tant allà com al bus? Aquí et volia veure; tant queixar-te que no vols que et prohibeixin res, que no cal, que tu ja ets conscient de la situació i prou responsable i ara no saps què fer. Me n’havia d’anar a l’airejada Llançà a passar uns dies però amb molta recança em vaig quedar a Barcelona.

¿Què faré el proper cop? No ho sé. D’una banda actua el pervers: «si tothom ho fa per què jo no...», que regeix i regia per a mal tantes actuacions; de l’altra, el trampós: «és que el meu germà fa setanta anys i això no passa més d’un cop a la vida...», cada dia hi ha aniversaris, fets, situacions, que no es repetiran mai més; o el de la falsa i aznariana llibertat: «a mi ningú m’ha de dir...».

No ajuda a prendre decisions i a assumir responsabilitats la barreja de mesures sanitàries i política en el sentit més baix del terme. Donald Trump afirma ara que dur mascareta és «patriòtic». ¿«Patriòtic»? Serà prudent, segur, saludable, preventiu, necessari i un llarg etcètera, ¿però «patriòtic»...? (Trump fins ara s’havia negat coquetament i d’acord amb la seva idea de la masculinitat a portar-ne. A molts homes els costa i disgusta protegir-se i protegir parts del cos. Podria parlar dels condons, però ens duria massa lluny. M’agradaria recordar que el 2012, després de recuperar-lo d’un robatori, Mariano Rajoy va grapejar amb les mans nues, sense guants i sense escrúpols, un tresor com el Còdex Calixtí, patrimoni de l’Estat, és a dir, de tothom, quan el va lliurar a l’arquebisbe de Santiago, Julián Barrio, que també el va toquetejar sense guants ni miraments. Paradoxalment una de les notícies que en donava compte es titulava: «Rajoy ofrece protección para el Códice». Que es tapin i es velin elles.

Sense arribar a l’extrem de la trumpada, no ajuda gens que a la mascareta hi llueixin les banderetes dels països. No en tenien prou amb les solapes. A l’última cimera europea, alguns dels polítics duien mascaretes negres, gosaria dir que de disseny (mai no es parla de com n’arriben a ser els homes, de presumits), i força duien la bandereta corresponent. No en vaig detectar entre les polítiques. De fet, Angela Merkel i Ursula von der Leyen acostumaven a dur mascaretes blanques o blau cel de les més corrents i assequibles, sense cap ostentació ni intents de marcar territori.

Tampoc ajuda que Pedro Sánchez des que ha tornat de Brussel.les no es tregui de la boca la paraula «extenuació» referida a ell mateix sense cap mena de pudor. Només faltaria que no negociés les hores que calguin per arribar a un acord; només faltaria que no dormís poc; només faltaria que abandonés les responsabilitats a les quals es va presentar voluntàriament en unes eleccions. Van en el sou.

Sentir la paraula «extenuació» en boca seva i recordar l’extenuació física i mental de tantes metgesses i infermers, del personal sanitari, de neteja i de serveis durant el confinament, és obscè. Pensar que el més probable és que s’hagin de tornar a extenuar, encara ho és més.

Mentrestant que cada persona compleixi i assumeixi les recomanacions que les autoritats vagin emetent.