Quan s’apaguin els focus

Aquest article també està disponible en castellà.

Aquestes setmanes de confinament ens aporten temps per a la reflexió, per a l’abandonament de les corredisses diàries. Ens donen la possibilitat d’estar amb els nostres,  de descobrir sentiments que potser fa temps que no teníem. Però aquests dies també ens aporten molt soroll provinent de les xarxes socials o dels mitjans de comunicació, encarregats d’informar-nos, de proporcionar-nos dades i consells per al coneixement i per a la reflexió. Enmig d’aquest soroll informatiu, potenciat per la gravetat de la situació, hi ha també un soroll distorsionador. És el soroll dels mitjans irresponsables, que intoxiquen, o de les veus interessades que, com bé va definir Naomí Klein a la Doctrina de xoc, només miren de  treure profit de tot plegat. Hi ha qui no descansa.

En general, la població intenta treure el millor de si amb actes de solidaritat, amb accions de responsabilitat i de generositat. Voluntaris que s’arrisquen per la població més vulnerable, empreses que canvien la seva producció per fabricar material que ens urgeix, empreses que regalen material i gent que, a nivell casolà, es posa a fer mascaretes que - deixeu-m’ho dir- no entenc com encara falten després de tant de temps! I regalen el material i el seu temps.

També veiem les accions de reconeixement cap als sanitaris, cap als qui hi són sempre que els necessitem: serveis d’emergència, policia o bombers. A tots ells els donem les gràcies i en reconeixem la funció.

Però enmig de tot això també sorgeixen iniciatives que aprofiten l’oportunitat per confondre’ns. M’explico. Aquests dies circulen moltes crítiques cap als nostres gestors i polítics. Són temps difícils i cal comprendre coses, encara que reconec que hi ha errors i lentituds que costen d’entendre. Criticar qui està al davant ha de ser sempre possible, sempre també que al darrere hi hagi la intenció de millorar les coses. És absolutament necessària la crítica per avançar. Però compte amb les crítiques fàcils que duen darrere intencions poc edificants, amb tàctiques populistes no sempre dissimulades. 

Cada dia sortim a aplaudir els nostres serveis sanitaris, però algú ha demanat que ja s’estigui mirant com millorar el nostre sistema? S’ha alçat alguna veu per demanar compensacions econòmiques i laborals per als nostres sanitaris que fan jornades molt llargues, que s’arrisquen com ningú, que no es poden permetre el luxe del desànim? Haurien de ser compensacions que ja quedessin fixades, en un col·lectiu que va patir la crisi anterior i que encara no se n’havia refet. Ho trobo molt a faltar!

En canvi, trobo fàcil que s’aprofiti la situación, vés a saber amb quines intencions, per provocar un desprestigi dels polítics criticant-ne el sou i dient que no fan res. Em penso que la cosa no ha d’anar per aquí, sinó que cal que els nostres polítics guanyin el que estigui establert, perquè sobretot necessitem que treballin i molt. És molt fàcil posar tothom amb el mateix recer. Quin control exercim sobre ells quan falten al seu compromís i no fan el que van prometre? Quin mecanisme hem establert per denunciar i treure a aquells que no tenen els mèrits per al que han estat nomenats i s’arrosseguen legislatura rere legislatura fins a acomplir una trajectòria vital vivint de l’erari públic? Per què sempre arrodonim a la baixa? Per què no fem sobresortir aquells que ho donen tot, per desemmascarar els qui no fan tot el que poden o senzillament es repengen? Per què acceptem que se’ns manipuli i enganyi i després tornem a votar la mateixa opció?

Estem vivint una situació molt greu i faríem bé d’aparcar les crítiques fàcils per fer crítiques intel·ligents i millorar allò que en diem la ‘cosa pública’. I els nostres representants han de fer tot el que saben i més. I han de ser generosos com tota la resta de la societat. Qui va al davant sempre ha de donar exemple.

Ara que comencen a bufar vents de desconfinament, que tant de bo es faci de manera prudent i encertada, com a societat  ens devem que, quan s’apaguin els focus d’aquesta pandèmia, ens posem no a restablir la normalitat on ho vam deixar. Això seria una simple fugida endavant. Ens cal crear una normalitat més justa i responsable, més crítica i més lliure de manipulacions. Més igualitària. Només així tot el sofriment no haurà estat inútil.