Parlem, parlem, que el món no s’acabi

Aquest article també està disponible en castellà.

Continuo amb la russa Lidiya Ginzburg (que no s’ha de confondre amb la seva homònima Natalia, la Ginzburg d’Itàlia, 1916-1991). 

Per això és tan important que la gent parlem; fins i tot la que no s’entén o aparentment no es pot entendre mai. Que parli del que sigui. De banalitats, de coses insubstancials, de bestieses. Penso per exemple, amb el que devien dir-se a la taula de diàleg o negociació les i els polítics catalans i la representació espanyola. La gent que deia —especialment la de dretes que s’hi va regirar furibunda— que era inútil i contraproduent no feia més assenyalar la importància de trobar-se, de veure’s, sobretot de parlar. Del temps, del dia que fa, si cal.

Una altra gran Ginsburg gairebé homònima, Ruth Bader Ginsburg, jutgessa del Tribunal Suprem ianqui (i que duri i ho pugui ser molts anys) al documental  RBG  de 2018 (també n’hi ha un biòpic, Una cuestión de género del 2019) explica que abans de començar les sessions del Suprem dediquen una estona a xerrar mentre deambulen per una sala i, si pot ser, es donen la mà, es toquen un braç, l’espatlla... (el coronavirus no s’albirava). Diu que aquest mer contacte aplana les discussions i, de vegades, les decisions del tribunal.

Per això ara és tan important parlar. Establir contacte. La meva mare, com a bon exponent de la seva generació, no sabia parlar per telèfon. Hi feia comandes, per exemple, a allò que en dèiem «colmado», o a la farmàcia; trucava per quedar i acte seguit penjava; passava breus encàrrecs (ella n’hauria dir «recados») a alguna amiga, a sa germana. Habitualment no ben bé a crits però sí amb veu més alta que quan parlava al natural.

Nosaltres ja vam fer servir el telèfon per, ras i curt, parlar. Per a nosaltres ja era natural parlar per telèfon, llargament, amb les amigues, nòvios i nòvies, davant la incomprensió de mares i pares que, despesa a banda, no entenien que el telèfon servís per parlar, només amb la veu, sense veure’ns.

Per això ara és tan important que hi perseverem, especialment la gent que viu sola. Parlar; parlotejar; xerrar; dir-se. El telèfon (prefereixo de llarg el fix, mai hi ha perill que el pengi sense voler, ni que li tregui el so amb cap trosset de l’orella), la veu, el to, el so, el DNA de l’actitud, del sentiment, permeten saber a primer cop de veu com està l’amiga, la relació, el conegut que hi ha a l’altre cap del fil, i viceversa. (Gairebé prefereixo que no hi intervingui cap pantalla, cap imatge; més m’estimo fiar-ho tot a la veu.) Qui telefona, la por espanta; no cal que diguem que en tenim, o angoixa, o tristesa: en parlem o parlem d’una altra cosa i s’esvaeixen. 

El telèfon aquests dies de còlera permet parlar a l’afortunada gent que, de moment, som a casa, que no depenem d’un respirador, que ens podem valdre. Subtils fils que fan una xarxa que ens salva de la solitud, que ens manté al món, que ens evita caure en la insània. Parlem, parlem sense parar. Si tenim alguna cosa a dir, doncs per això mateix; si no, perquè parlar és una cosa a dir.

***

Surto al carrer desert per anar a comprar. L’hotel del costat de casa meva està tancat i barrat. El que impressiona més és el fustot, la planxa rústica i sense desbastar amb què han bloquejat la porta de vidre d’obertura automàtica que mai no havien previst que hauria de romandre tancada i sense ús ni un minut. Per acabar-ho d’arreglar, passa una ambulància silenciosíssima: hi ha tan poca circulació que no ha hagut ni d’encendre la sirena.

Les orquídies de la galeria de casa impressionen. La bellesa de les seves flors una mica inerta, inodora i asèptica es desplega inexorable i sense pausa, aliena a tanta mort i sofriment. Si alguna cosa a la llarga pot salvar-nos és l’impertorbable esdevenir mut, cec i savi de la natura.