Molt més que promeses
A mig camí de la comèdia negra, el drama i el thriller, l’acolorida i lluminosa posada en escena gela la sang perquè no fa més que remarcar la rònega misèria de la violència sexual contra les dones.
Gran guió el d’Una joven prometedora (Regne Unit, 2020) d’Emerald Fennell, qui també n’és la directora. S’ha endut l’Oscar al millor guió i un munt de premis i nominacions més.
Primer va arribar la magnífica The assistant (EUA, 2019) de Kitty Green, inspirada en el depredador Harvey Weinstein i en la fosca i sinistra manera de fer de la companyia Miramax (i tantes altres), en què una actriu d’una peça, Julia Garner, encarna com els estralls de l’abús sexual i la violació es van inscrivint en el seu cos, en els ulls, en el gest, simplement a partir del seu pa de cada dia —la humiliant rutina de la seva feina—, del que veu, del que sent, en una lliçó magistral del que és el fora de camp. Plena de detalls, mostra la complicitat criminal del personal de l’empresa, inclosa la dels dos “iguals” que comparteixen despatx amb la protagonista, sense la qual l’abús no seria possible.
Els mateixos dies, una altra pel.lícula, El escándalo (Bombshell) (EUA, 2019) de Jay Roach, s’inspirava en els relats de treballadores de la Fox News sobre l’encalçament sexual que sofrien per part de Roger Ailes, un importantíssim executiu de l’empresa. Els encarnaven Charlize Theron, Nicole Kidman i Margot Robbie, per posar de manifest que qualsevol dona, per poderosa que sigui, pot ser-ne presa.
Era qüestió de dies que se’n comencés a fer ficció; no és estrany, per tant, que s’hagi fet una pel.lícula com la inquietant i desassossegadora Una joven prometedora. A mig camí de la comèdia negra, el drama i el thriller, l’acolorida i lluminosa posada en escena gela la sang perquè no fa més que remarcar la rònega misèria de la violència sexual contra les dones; la permissivitat (si no el suport) davant la violació. El contrast alliçonador entre, per exemple, el carrincló casament i la sordidesa de l’abús sexual paralitza el somriure.
La protagonista, una esplèndida i versàtil Carey Mulligan que interpreta Cassie (Cassandra, i no és pas un nom escollit a l’atzar) Thomas, fa una vida estranya i solitària. La profunda ferida la migparteix i viu amb l’esperança de venjar la seva amiga de l’ànima, Nina Fisher, destrossada i suïcidada arran d’una violació. Venjances que, per cert, no fan arribar mai la sang al riu. Res del talionià ull per ull, dent per dent.
De la minimització de la violació, en trobem proves arreu. El 2016, dos estudiants suecs van veure com un jove refregava el seu cos sobre una dona inconscient i seminua darrere d’un contenidor d’escombraries al campus de la universitat de Stanford. Alarmats, s’hi van acostar i li van preguntar què feia. Brock Allen Turner, l’agressor, un nedador de 20 anys va arrencar a córrer. Anava borratxo. Els dos estudiants el van encalçar i el van retenir fins que va arribar la policia.
Turner va ser declarat culpable per un jurat de Califòrnia. La pena màxima eren 14 anys però el jutge, Aaron Persky, el va condemnar a sis mesos de presó en un centre de baixa seguretat i a llibertat condicional perquè temia que una sentència més justa tingués un “impacte sever” en la seva vida, pobret. Durant el judici, el pare va lamentar que la vida del seu fill hagués quedat destruïda per vint minuts d’acció. Curiosa accepció de la paraula “acció”; potser n’hauria fet servir una altra si la víctima hagués estat son fill. D’altra banda, disparar una pistola és cosa de segons, no condemnarem pas ningú per un instant.
El noi va declarar que una nit d’alcohol pot fer malbé una vida. Es referia a la seva. Com li va fer notar l’agredida: ell va ser-ne la causa; ella, l’efecte. Pas per pas, com un calc, el que passa a Una joven prometedora (en la línia del, malgrat ser un assetjador, membre del Tribunal Suprem ianqui Brett Kavanaugh), tot i saber que les pel.lícules, els documentals, no podran mai arribar a la baixesa de la infàmia de la realitat.
El guió d’Una joven prometedora aguanta ferm. Quan sembla que la protagonista s’estova (¡ai, el malefici de l’amor romàntic!) i afluixarà, un giragonsa torna a posar la crua realitat sobre la taula. Emerald Fennell es reserva el poc agraït paper d’explicar en un tutorial com s’ha de pintar una els llavis per fer una mamada. Fennell és una directora, actriu i productora que, malgrat la joventut, ja és molt més que una promesa.
Aquest any, malgrat la pètria, fèrria i gairebé inamovible quota masculina, no una, sinó dues pel.lícules de directores aspiraven a l’Oscar a millor film, i no una, sinó dues directores, a millor direcció. L’una era Fennell per Una joven prometedora; l’altra Chloe Zhao por Nomadland (EUA, 2020). L’última s’ha endut els dos premis i més. Un cant a la vellesa lluminosa; no per casualitat la gent gran en plena pandèmia està mostrant una envejable fortalesa i un estat d’ànim extraordinari, almenys aquí.
A part de veure-hi la portentosa actuació de Frances McDormand —també guardonada com a productora—, la nit dels Oscars vam veure com desfilaven per l’elitista Hollywood les glamuroses trenes i les vambes de la directora Chloe Zhao; o l’exquisida McDormand sense maquillatge i despentinada, amb un vestit sobri i auster, i les xancletes habituals (potser per això és gairebé missió impossible trobar una foto seva transitant la catifa vermella). Tot un regal.
