Millor sola que ben acompanyada

Aquest article també està disponible en castellà.

Confirmat. Ara ja ho sabem del cert. Els governs de l’Estat no saben què és fer política ni prendre decisions sobretot si han de ser valentes i impliquen no pensar en què els passarà personalment. Són d’una extrema covardia. S’amaguen darrere de missatges inintel.ligibles: si no es pot anar a la segona residència que així ho diguin i no que ho prohibeixin de divendres a dilluns; amb la qual cosa, feta la llei, feta la trampa. Després de comprovar que l’obertura de bars i restaurants ha empitjorat la situació, prohibeixen desplaçar-se si és perquè sí (per lleure o per viatjar), però no si és per amuntegar-se en festes familiars o amb persones properes. Han buscat i han rebuscat i al final han ensopegat amb una paraula prou ambigua: «allegadas».

D’una banda, prevariquen permetent sopars de deu persones (per molt que incloguin les criatures) a cada efemèride. Deu persones que poden variar d’una festivitat a una altra. I així en tres dies et pots ajuntar amb trenta persones i un fotimer de bombolles. De l’altra, amb veu fluixeta, amb la boca petita, recomanen no sortir, no desplaçar-se, no fer res. ¿En què quedem?

Haurem, per tant, de decidir personalment, a pit descobert, sense cobertura.

¿Tenen por de perdre vots? Doncs que es fixin en dirigents que ho són de debò i deixen de banda la politiqueria. La popularitat creixent d’Angela Merkel (amb tots els bars restaurants i gimnasos tancats a Alemanya); o la bona gestió de la pandèmia que el passat octubre va atorgar la majoria absoluta a Jacinda Ardern a Nova Zelanda. Dues dirigents que han agafat el toro per les banyes, han parlat clar, han decidit sense por a les conseqüències personals-polítiques-de partit i no han enganyat mai la gent. I la gent, que no és idiota, els ho agraeix.

Hi havia un cert consens que el Nadal eren unes festes nefastes perquè en realitat no satisfan ningú: la gent «normal» les aprofitaria per fer d’altres coses i la gent «anormal» és més anormal que mai.

Per començar, es considera una tragèdia de grans dimensions que la gent no pugui acudir en massa a veure unes instal.lacions elèctriques o, si ho prefereixen, una exhibició de bombetes. Un malbaratament que, que no ens enganyin, és una burda estratègia per vendre i vendre, perquè comprem com ximples.

Aquest Nadal molta gent tenia una oportunitat d’or per escapolir-se de tanta reunió familiar, de tant ambient resclosit, de tant cunyadisme i sogrisme, de tanta indigestió i simbomba fosca. Munts de mares i d’àvies tenien l’oportunitat d’abandonar l’orgia de galls d’indi, de pulardes, de llagostes, de canalons, d’escudelles i carns d’olla a què es troben encadenades. Ves per on tant despotricar-ne i ara ens queixem i lamentem de no poder-ho fer. Sembla que el que la gent vulgui és repetir convencionalment tot això malgrat el perill i —literalment— caigui qui caigui.

Per justificar un àpat col.lectiu s’exclama un simple «¡Va, dona, que és Nadal!». S’addueix que un germà ja és molt gran i ves a saber si l’any que ve hi serà; és ben trist però un Nadal o altre serà indefectiblement l’últim. Que què faries tu si, per exemple, la teva parella visqués a cinc-cents quilòmetres i no et poguessis desplaçar per ajuntar-t’hi en data tan assenyalada. Doncs, mira, tal dia faria un any i si no tens Zoom, sempre pots telefonar. Depèn de què t’hi juguessis. Si és per evitar un contagi, ho pots perfectament deixar per a una millor ocasió.

¿Què tindrà el Nadal que fa que sigui preferible emmalaltir, potser greument, fins i tot morir, a deixar-lo de celebrar? Si és així, té un costat ben fosc i putrefacte. ¿Una festa per celebrar un naixement es pot convertir en una festivitat de mort, en un macabre homenatge a la mort? ¿On queden les tan lloades pau i joia, les suposades llum i amor del Nadal? No soc creient, però em sembla que aquest no és gens l’esperit del Nadal, al contrari, em sembla el més oposat. Una mena de contranadal. En realitat, la mateixa estrella del Nadal il.lumina el camí, «Per Nadal i Sant Esteve cada ovella a casa seva».

Per diverses raons que no venen al cas, he passat alguns Nadals, Sants Esteve, Caps d’any i Reis sola. I no passa absolutament res, no passa res de res. A part de fer un altre munt d’activitats, es pot aprofitar per mirar-te al mirall, per mirar si estàs en pau amb tu i el món, i si no ho estàs, intentar veure per què. Reflexionar, en definitiva, que sempre va bé. Fins i tot, si en tens ganes i gana, pots fer-te un bon dinar. I, com que qui dia passa, any empeny, brindar perquè l’any que ve la pandèmia sigui un mal record i amb una sempre matisada llibertat puguis decidir si vols dinar sola o en companyia.