Lesbianes de cine, beneïdes sien

Aquest article també està disponible en castellà.

És curiosa la tendència a traduir el títol de pel.lícules que narren amors de gaies dones —sobre lesbianes, vaja— com Entre nosotras. Així van traduir la magnífica i refrescant Coup de foudre (França, 1982) de l’estupenda directora Diane Kurys. Ara hi han traduït Deux (França, 2019) de Filippo Meneghetti. Traducció que les presenta com si visquessin al marge i apartades de la resta del món, recloses en un món propi i limitat; potser per això no tradueixen com Entre nosotros films d’homosexuals masculins.

Si Coup de foudre estava protagonitzada per dues actrius fora de mida, Miou-Miou i Isabelle Huppert, Deux la salven les esplèndides Barbara Sukowa i Martine Chevallier en unes actuacions memorables.

Perquè Deux és una pel.lícula tòpica. En primer lloc —com és habitual quan l’amor entre dones no té com a objectiu escalfar la líbido masculina—, presenta l’amor entre dones a partir sobretot de la tendresa (per cert, que mai no falti), postul.la un amor exempt, o gairebé, de sexualitat.

Si això passa fins i tot a films que no parlen de velles sinó de dones madures com el fallit Los chicos están bien (EUA, 2010) de Lisa Chodolenko —directora, d’altra banda, de la meravellosa High Art (EUA, 1998)—, perquè a Los chicos están bien (els “chicos” són una noia i un noi) les protagonistes, unes altres actrius d’upa, Annette Bening i Julianne Moore no fan l’amor ni un sol cop.

No ha d’estranyar, doncs, que la sexualitat no comparegui en una pel.lícula protagonitzada per dues velles; Chevallier és del 1949 i Sukowa del 1950. Si ja és difícil en general abordar la sexualitat femenina quan no fa de mirall per a la masculina, pensar que la sexualitat femenina va bastant més enllà del 70—dos anys és propi només de ments ben obertes —i de lesbianes—.

En segon lloc, era i és, en algunes obres encaram un altre tòpic en la literatura, en el cine, castigar durament les dones que se surten dels papers prescrits pel patriarcat; en especial les que desafien l’heterosexualitat. Segles de tradició masculina ho fonamenten. Per tant, fins no fa gaire eren escasses les novel.les, els films de lesbianes que simplement acabaven bé. Les dues de Deux, cadascuna a la seva manera, són castigades amb el sever vessament cerebral d’una d’elles.

La punició la trobem en força film. Sense anar més lluny, a l’abans citada Coup de foudre, o en una pel.licula recent, Freeheld, un amor incondicional (EUA, 2015) de Peter Sollett, amb Julianne Moore i Ellen (actualment, Elliot) Page de protagonistes. Ara bé, tenint en compte la fruïció de Hollywood i d’altres festivals per les xacres, les desgràcies i les discapacitats és possible que l’atac de feridura vagi a favor del film.

En tercer lloc, tots els personatges secundaris són plans, sense cap relleu ni gairebé evolució, una colla uniformement carca i homòfoba. Això fa, però, que la pel.lícula situï l’estretor de mires no en les velles sinó en gent més jove que elles —quantes mares no hem vist atorrollades i culpabilitzades en aquesta tessitura; quants fills i filles no estan “a favor” de l’homosexualitat, però de la de la seva mare ni parlar-ne—. També hi ha una pinzellada sobre l’extrema medicalització de la vellesa.

Hi ha alguns forats al guió. És difícil creure l’absolut desconeixement no ja de la relació sinó de l’existència d’una de les protagonistes per part de la família de l’altra després d’un munt d’anys i un grapat de viatges juntes, per molt que visquin al mateix replà.

Guió que d’altra banda, té una tirada al sa suspens, a una intriga que en molts moments et fa estar amb l’ai al cor. També està ben portat l’absolut contrast entre l’aparent paràl.lisi d’una de les protagonistes (¡quina manera d’expressar sense moure un muscle!) i la gosadia apassionada, un autèntic volcà, de la seva parella; cosa que augura una rica i plena vida sexual.

El final té un toc de Thelma & Louise (EUA, 1991) de Ridley Scott, protagonitzada per dues altres de les grans, Susan Sarandon i Geena Davis, convenientment castigades també per les seves transgressions. Això sí, a Deux, les dues dones, la parella, no s’estimba. Que tinguin una llarga vida, tota la tendresa del món i la sexualitat que els vingui de gust.