Les perversitats del futbol professional d’elit

Més d’un lector m’esbroncarà per aquest article. Tal vegada m’eliminin d’una manotada, pam!, per sempre més de llurs lectures. Però què volen que els digui: no he sabut estar-me’n en llegir que la semifinal de la Supercopa d’Espanya entre els dos colossos del futbol espanyol, el Barcelona i el Real Madrid, es va jugar a l’Aràbia Saudita.A mesura que llegia l’article que ho explicava obria els ulls com unes taronges. I el que va acabar de daurar la píndola en el meu estupor va ser la condescendència que es va dispensar a les dones, que, per tal que poguessin assistir al partit, les van confinar en un espai separat dels homes. Bé, de fet, és des del 2018 que les dones saudites han rebut la gràcia divina de poder visionar esports directament al camp, sigui soles o acompanyades d’un home, però sempre des d’un espai reservat per a les famílies.

M’agraden els esports però mai no he sentit la lleialtat desbordada pròpia d’una hooligan per un equip. Soc una seguidora “normal” del Barça. Admeto, doncs, que hi hagi seguidors d’equips. Forma part del joc. De l’esport. Però del que ara estic parlant és dels sentiments exagerats.

De petita m’agradava mirar els partits de futbol. La meva mare —sobretot ella, més que no pas el meu pare— no es perdia cap partit del Barça. Un gol del Barça a l’equip contrari i s’emocionava amb unes alegries exuberants, i quan perdia, les emocions esclataven en un palès malhumor (que durava poc, tot s’ha de dir). I, esclar, jo també m’emocionava. Si a ella li agradava el futbol, a mi també. Com també em divertia seguir els fitxatges, els canvis i les rotacions dels jugadors (i fer àlbums de “cromos” amb els meus germans) fins que, de més gran, em vaig adonar que els jugadors d’elit se n’anaven cap on hi havia els diners en comptes de romandre amb els seus simpatitzants i seguidors. I llur lleialtat? On era? Només els simpatitzantsi hooligans eren lleials al club al qual se sentien pertanyents. I això em va començar a mosquejar.

De què es nodreix la passió que senten algunes persones pels equips esportius? Per què aquests sentiments d’identitat tan extremadament punyents dels hooligans per als clubs d’esport? Quines són llurs motivacions? L’any 1970, el psicòleg social Herny Tajfel va publicar un treball intitulat “Experiments en discriminació intergrupal”, que ha resultat ser un dels més cabdals en psicologia social. No puc estendre’m-hi, fer-ho significaria escriure un manual; però intentaré explicar, molt somerament, els aspectes clau que ens interessen per poder respondre les preguntes que he plantejat.

El principi més important de l’ordre social subjectiu que construïm per a nosaltres, els éssers humans, és la classificació dels grups en “nosaltres” i “ells” i, va dir Tajfel en una frase que fa feredat, “ho farem encara que no hi hagi cap raó en termes dels nostres interessos personals”. I encara més, des del moment que algú es converteix en una part d’“ells” acostumem a apartar-lo, a descartar-lo, a competir-hi, acostumem a discriminar-lo. Què en treuen, els simpatitzants, els seguidors, a part que l’equip de pertinença guanyi l’equip rival? Res objectivament tangible. Només sumen o resten sentiments d’autoestima. I sumen autoestima sobretot quan el grup contrari ha obtingut menys que ells. L’important no és només que l’equip identitari guanyi sinó, i sobretot, que l’altre equip perdi. Això és el més rellevant. El fet que “ells”, els “altres” que no són“nosaltres”, hagin perdut.

L’Homo sapiens, l’espècie sàpiens, va evolucionar perquè formava grups i es protegia aixoplugat en aquests grups.Va evolucionar perquè va crear la vida social. Formar part d’un grup que prosperava significava la sobrevivència. Ser apartat del grup propi o que el grup fos trepitjat pels enemics significava la mort. Sentir-se abandonat per la comunitat, l’oprobi dels altres, la ignomínia, el greuge, la solitud que pot significar, emmalalteix. El mecanisme és evolutiu; els cervells ancestrals eren plenament conscients que necessitaven viure en grups per sobreviure. Per no caure malalts de solitud i abandonament. Per subsistir. No ens ha d’estranyar que hàgim evolucionat sentint que allò que és en joc en la pertinença i l’estatus del grup és una qüestió de vida i mort. És a dir, els nostres cervells són un reflex profund d’un temps evolutiu. Estem exquisidament equipats per moure’ns i gestionar els grups petits que van definir el món dels caçadors i recol·lectors.

Què té a veure tot això amb els esports, amb els equips, els clubs, els simpatitzants i els hooligans? I en relacióEls clubs esportius són una força tan poderosa en la societat precisament perquè s’aprofiten dels instints primaris que pulsen en les nostres ments. El fet que els equips generin una lleialtat tan brutal (fins i tot quan els professionals d’elit mostren un cinisme aclaparador canviant d’un equip a l’altre per motivacions exclusivament pecuniàries que, fins i tot, freguen el ridícul i l’avarícia més repulsiva) tan sols ens diu, una vegada més, el que Tajfel i els seus col·laboradors ens han demostrat repetidament en llurs investigacions: un grup no té per què basar-se en criteris objectivament importants per convertir-se en una part rellevant de la nostra identitat pròpia i sentir rebuig cap als que són fora de les seves fronteres.

Ens resguardem en grups perquè ens hi sentim protegits. El que s’és, l’autoestima, el valor psicològic de la pròpia persona, es defineix en la pertinença als grups socials, grups de lleure, esportius, polítics, nacionals… El que ocorre és que, a vegades, la identitat a un grup pot ocupar gairebé tota la identitat personal. És a dir, el sentiment de pertinença a un grup pot arribar a ser tan rellevant i important per a l’autoestima personal que, fins i tot, desplaça la identitat o sentiments de pertinença que la persona pugui compartir amb altres grups. Llavors, la protecció, la defensa del grup (la identitat d’aquest grup tan central, únic i significatiu per a l’autoestima personal) serà descarnada. No hi ha ambigüitats. Es va a totes. Són els hinchas, els hooligans.

Per a mi el problema de tot plegat rau sobretot en les iniquitats i abusos que aquest quadre sociopsicològic suposa; malauradament, la passió de la gent pel futbol, la necessitat gremial de l’ésser humà de la qual no ens podem desfer, també significa que es permeten perversitats a l’alçada d’un campanar. Fins i tot encega persones que són normalment cabals i clarividents. I així veiem tota mena de gent asseguda a les grades i en còmodes sofàs davant de televisions que, totalment ofuscats, amb la seva identitat de pertinença a un equip curulla d’autoestima, no es qüestionen que, per exemple, les cames d’un futbolista valguin sumes multimilionàries mentre milions de nens i nenes es moren de gana; i no crec que palesar-ho sigui gens ni mica demagògic. La ment fa aquestes coses, no vol saber ni veure el que no interessa veure ni saber. De cap manera estic dient que l’esport del futbol sigui dolent ni absurd en si mateix (vull ressaltar que cap esport estipulat com a tal arrossega adjectius negatius per part meva).

Ja poden passar milions d’anys que aquesta necessitat de pertinença a grups està tan enclavada genèticament que domina emocionalment totes les formes de comunicació i relació grupals. Qui aconsegueixi alinear aquestes emocions amb els seus interessos particulars, tindrà un poder inabastable. Immens. I això és el que passa amb el futbol d’elit. Els sentiments d’identitat als clubs de futbol amaguen fets d’una immoralitat escandalosa, i a més són aprofitats per fer peles a mansalva. La suma milionària de dòlars que es fa amb el futbol d’elit fa més milionaris els milionaris.

Són aquests els que de debò se n’aprofiten; l’economia social que genera el futbol d’elit és irrisòria comparada amb les torrentades de dòlars que circulen per les butxaques d’aquests magnats. També hem de tenir en compte el joc polític dels estats autoritaris i autocràtics de l’Orient Mitjà que, governats per les elits econòmiques, amb una riquesa extraordinària en hidrocarburs, pretenen blanquejar la seva imatge intentant construir-se una aparença de països oberts. No ens deixem enganyar; la realitat de desigualtat i autoritarisme d’aquests països no canviarà si no és amb fets democràtics reals, tan improbables com impensables.

El negoci del futbol d’elit arrossega, doncs, perversitats escandaloses. I tothom fa ulls clucs. També cal no menystenir que aquesta afluència d’emocions que ennuvola les ments, fins i tot les més clarividents, ha consentit, una vegada més, la discriminació de la dona.Hem hagut de contemplar com a les dones (tant les oriündes de l’Aràbia Saudita com les acompanyants dels futbolistes, entrenadors, empresaris i seguidors) se les va situar en un espai separat, com si diguéssim darrere d’unes reixes, perquè, amb la condescendència més llastimosa, se les ha permès veure el partit. L’imaginari que hi ha en les ments humanes d’aquesta manera de fer social envers les dones és revulsiu.

Això s’ha de tolerar? La violència psicològica és tan evident, tan exposada obertament, que es transforma, per si això fos poc, en violència física. Les dones que ens sentim pertanyents al grup del gènere femení (un grup sens dubte biològic amb tota la rèmora d’estereotips socials, prejudicis i discriminacions; amb la rèmora d’haver de lluitar contra la dictadura del patriarcat) vivim molt malament aquestes vexacions. Esclar que l’autoestima aconseguida amb tenacitat (fins i tot amb dolor) no ens la manlleven aquests fets. En tot cas ens emplenen de ràbia. Hem aconseguit entrar a l’àmbit públic (un àmbit que ens ha estat històricament vedat) i, de cop, ens adonem que és pura mentida, que en nom del futbol d’elit tot s’autoritza, tot es passa per alt. Fins i tot permetre de manera descarnada l’evidència de la discriminació de la dona.

La bellesa grega de l’esport i el significat del joc no té res a veure amb el que estem contemplant.