La incòmode veritat sobre l’ús del català

Aquest article també està disponible en castellà.

Segons el recent InformeCAT de la Plataforma per la Llengua, el català gaudeix d'una notòria vitalitat, tot i surar com pot enmig de forces opressives. Mantenir-la amb una elevada vitalitat relativa per a la vida en comunitat sempre en serà un repte feixuc: a la cooficialitat amb el castellà (una llengua d'estatus internacional) sumem-hi la intensitat de la globalització. D'aquí que em preocupin les decisions lingüístiques d'alguns polítics catalanistes i nacionalistes; decisions que arriben a l'extrem de voler mantenir-ne intacte la cooficialitat en una Catalunya independent.

Llengua i identitat a Catalunya són dos vectors coexistents que es retroalimenten i l'estat espanyol des de la seva visió unitària intenta, des d'anys pretèrits, contrarestar l'expansió de la llengua catalana i debilitar així el sentit d'identitat nacional que comporta. Que avui dia sigui una llengua parlada, escrita, llegida i defensada per la ciutadania no només d'origen catalana sinó per una gran part de les persones d'origen espanyol i d'altres cultures posa nerviosos als espanyolistes i, per tant, podem sospitar o millor preveure que les bufetades normatives seran contínues.

Com és, doncs, que aquests líders catalans, tant els catalanistes com els soberanistes, amb un perfecte coneixement del català s'adrecen al públic castellanoparlant del cinturó industrial, i també de tants pobles i rodalies, i fins i tot en seu parlamentària, amb discursos en castellà? ¿Per què aquesta deferència cap una llengua que té la supervivència assegurada? Certament l'opinió pública té una poderosa influència en els polítics. Però... ¿cal parlar-los en castellà, en aquest gruix de ciutadans? Percepció errònia, sense dubte, ja que la gran majoria l'entén i el que ens cal és convèncer-los de que el català és la llengua nacional d'acollida. Parlar-los en català és oferir-los la integració.

La consciència de grup (és a dir, la identitat nacional) no pot existir sense un sentiment anterior d'identificació i una conseqüència immediata d'aquest procés de conscienciació és la politització de les aspiracions del grup nacional. Això vol dir la creació d'un discurs interpretatiu de la realitat i un programa d'actuació. Efectivament, és des del govern que se'ns exhorta a mantenir la nostra llengua- el català- com una invitació a la integració i el respecte mutu. Hauríem de no fer cas ara, perquè diuen que convé, de les campanyes que ens criden a parlar en català amb els castellanoparlants del nostre país? I el respecte? I la integració? Jo que, com tots vostès, sóc hereva de la Il·lustració (la qual ens va ensenyar que s'ha d'escarbotar fins arribar al fons de les coses i la veritat), ho llegeixo en termes d'una retòrica electoralista però equivocada. Estic dient que el caràcter simbòlic de la llengua catalana és impunement omès amb l'únic objectiu d'ampliar la base de votants (ja que la política avui només pensa en aquests termes), sense tenir en compte que el català és consubstancial a Catalunya.

Una gran part de la política lingüística endegada des d'aquells anys vuitanta ençà s'ha basat en el desenvolupament d'eines d'aprenentatge del català per als "altres catalans" de Candel i per seduir-los que l'adoptin com a llengua d'ús habitual. Què caram hem de fer doncs amb tot el treball en planificació lingüística? Com justifiquem els recursos aprovats en el Parlament de Catalunya? I amb les aspiracions anhelades? De què serveixen els programes escolars d'immersió? De què ens serveix que el 90% de la població que viu a Catalunya entengui el català? Topem amb una vall profunda entre el que des del govern i la societat civil s'impulsa i el que des del lideratge d'alguns polítics es pretén. La dissonància és brutal. I no és menys cert que augmenta la desconfiança en els polítics i la política. Perceben els votants en tot això una retòrica superficial i manipuladora, buida de contingut seriós? Sospito que sí. Volen vostès disminuir encara més el grau baix de confiança en els polítics? Pretenen que molts catalanoparlants ens girem d'esquena i busquem alternatives? Persegueixen incrementar l'ansietat que per si soles ja produeixen la globalització i la immigració?

Ras i curt, les accions adreçades a convèncer a tothom que utilitzi el català han passat d'estar situades en els primers llocs de l'agenda política catalana a quedar arraconades per qüestions de rèdit electoral en "un ara no toca". I això que és bo per als polítics, pels beneficis en poder que somien conquerir, no ho és per la llengua. És més, l'estimba pel precipici i lesiona greument l'autoestima no només dels catalanoparlants sinó també dels catalans castellanoparlants d'origen.

No vull una Catalunya sense la llengua catalana exercint de baula central i diferenciadora. I si tenim en compte el món globalitzador d'avui això és encara més peremptori. En canvi, a Espanya, per exemple, el flamenc, un estil de dansa i cant, té més connotacions d'identitat que la llengua espanyola. Però, ai las, en aquesta no li sobrevolen amenaces; com a mínim, no de manera imminent.

Tot i el descrèdit avui dia dels polítics arreu del món occidental, els líders dels partits igualment segueixen exercint de models de conducta pels afiliats i simpatitzants. En aquest sentit l'InformeCAT és ben il·lustratiu: el nou arbitratge polític a favor del català en el País Valencià i les Illes Balears ha repercutit en un augment notori en l'adquisició i l'ús del català. Així d'importants són el lideratges com a models i motors per canviar la direcció dels corrents.