Feminisme i transsexualitat

El sexe és un concepte biològic definit per a la majoria de les espècies. Els elefants, els micos, els gossos, els gats... tenen un sexe. Entre els humans, la societat del patriarcat adjudica a cada sexe una sèrie de valors i estereotips, una colla de comportaments prescriptius que han anat canviant al llarg de la història. D’aquest conglomerat de valoracions i comportaments adjudicats a cada sexe se’n diu “gènere” per raó de sexe. La lluita feminista s’inscriu en aquesta evolució del concepte de gènere,  buscant la igualtat i la justícia social.

Sobre les persones transsexuals pesen tot un plegat de prejudicis terribles. Hem de combatre’ls, sens dubte,  però no ens confonguem: el sexe és, com dic,  un concepte biològic es miri com es miri. Situem-nos en un contínuum en el mig del qual hi ha l’espai entre sexes. Si en alguns casos molt minoritaris (al voltant del 0,15%) no hi ha una correspondència entre el sexe de la persona i la manera com ella se sent —són els casos frontera— s’imposa posar els mecanismes necessaris per tal d’aconseguir que el gruix de la societat no tingui prejudicis contra aquestes persones.

Penso que  han de poder acceptar-se a si mateixes i això requereix que la societat les admeti i les abrigui com un fet biològic més. Aquesta mena de prejudicis no són res més que por a allò que desconeixem. A perdre privilegis; a moltes coses que ens omplen d’incertesa. Però les accions de reconeixement de les persones transsexuals no ha de significar eliminar el sexe,  com proposa la teoria queer, a partir de la qual s’ha basat la proposta de la Llei Trans, en procés de dur a tràmit en el Congrés dels Diputats. Si cal, incorporem-ne un altre, de categoria: el sexe transsexual.

Pretendre treure del mig el fet biològic del sexe és com si intentéssim suprimir les muntanyes i el mar. I no fem trampes semàntiques substituint-lo per “identitat de gènere”, que és un constructe  social i no biològic. Hem de treballar per tal que el combat de les persones transsexuals vagi en paral·lel al del feminisme.

També ens cal entendre el fons del problema pel qual les persones transsexuals volen eliminar el sexe binari. Una persona amb atributs sexuals masculins i que se sent dona és molt més ben acceptada en el “grup de les dones” que no pas una persona amb atributs sexuals femenins que se sent home  en el “grup dels homes”.

Deixant de banda excepcions que confirmen la regla, el grup heterosexual dels homes no consent que una persona amb atributs sexuals femenins formi part del seu grup masculí. La rebutja. Per exemple, com es pregunta amiga meva: El Vaticà els admetria com un dels seus?

Això demostra que els valors patriarcals de la “masculinitat” són encara molt potents. En el grup de sexe “masculí”, qualsevol  tret de feminitat atempta contra la seva autoestima construïda socialment.

Davant d’aquesta barrera —la no acceptació de transsexuals en el grup heterosexual masculí—, el grup transsexual ha optat per dir que el sexe és una invenció social: aquí rau el gran disbarat. El que cal és enderrocar prejudicis. Construir valors equitatius entre la masculinitat i la feminitat, incorporant-t’hi totes les variacions possibles.  Certament, és una comesa àrdua; i s’hi suma el fet  que les persones transsexuals  constitueixen un grup numèricament petit relativament al conjunt de la població.

En qualsevol cas, les feministes hem de seguir en el camí cap a la nostra Ítaca; cap a la recerca de la igualtat d’oportunitats. Les persones transsexuals diuen que estan ben fartes, i ho entenc, però les dones heterosexuals també ho estem i estem lluitant des de temps antediluvians; i no és pot dir que no haguem aconseguit avenços.