Feines domèstiques. El que és personal és polític
Aquest article també està disponible en castellà.
El coronavirus mostra la versió més descarnada i extrema de qualsevol cosa. També certifica allò que el feminisme fa temps que explica, mostra i teoritza, que allò personal és polític i a l’inrevés, i que el més important que hi ha al món són les tasques de cura. Són les que sostenen i mantenen la vida; la salut, la higiene, el benestar dels cossos; tot. (S’està veient amb la pandèmia, ¿qui se n’ocupa i la manté a ratlla com pot, o es preocupa que almenys no sigui una onada que ho engoleixi tot?, el personal sanitari. Per cert, en un 70 % femení; dada que es capgira si mirem qui el dirigeix: un 70 % masculí.)
Matèria per a un altre dia perquè aquestes línies es dediquen a les tasques de cura dins les cases (personals, privades, però polítiques).
Fa molts anys, un professor d’institut ben jove explicava a un grup de col.legues que s’acabava de comprar un pis. Deia també que no s’equiparia pas la cuina, que ni tan sols es pensava comprar la rentadora, perquè com que la seva mare vivia molt a prop, «li» (noteu el datiu ètic o d’interès) rentaria la roba (i «l’hi» planxaria, se suposa) i que cada dia hi aniria a dinar i a sopar.
A continuació va afegir satisfet i orgullós que era un autèntic desastre per a les feines domèstiques, que no sabia ni fer-se un ou ferrat, que era incapaç de preparar-se un esmorzar, rentar-se una camisa... Que no sabia fer res de res. Ja en aquell moment era patètic i anguniós que algú considerés que eren virtuts una incapacitat i una impotència tan grans així com declarar-se en estat d’inutilitat.
Ve a tomb el cas d’una dona sospitosa de tenir el coronavirus. Quan ja no es va poder valdre per si mateixa, va reclamar que l’anés a cuidar a més del fill també la nora, amb la qual cosa va duplicar la possibilitat d’encomanar-lo. ¿Es replantejarà algun dia la mala educació que va donar al fill? ¿Quan acabi la pandèmia, es continuarà pensant que no cal ensenyar a fer les tasques de cura a nens i a nois?
Perquè estem parlant d’autonomia i d’independència personals. Per una vegada a la vida, allò que cada crisi és una oportunitat pot ser veritat i hi ha homes que poden aprofitar el confinament per assolir-les i aprendre un munt de coses. (Vagi per davant que conec un munt d’homes que saben tenir cura d’ells mateixos i de qui els envolta, parlo, per tant, no dels homes sinó d’una part.)
Aprendre que els llençols no es canvien sols o que les tovalloles (i els draps de la cuina) no van caminant al safareig o que els terres i els vidres, i els vàters, no s’autonetegen. En definitiva, que fer rentadores i tot el que hi penja és perfectament assumible però necessita atenció, previsió i una determinada actitud: pensar-hi i no pensar que algú ja hi pensarà per tu. Que cuinar no és fer un plat èpic i heroic de tant en tant, sinó el pa nostre de cada dia; que aprendre a cuinar, sobretot a algunes edats, no consisteix a saber fer exquisides perdius amb farcellets de col o canelons trufats, sinó assegurar-te la subsistència (i un cop més la independència) a còpia de plats senzills, possibles i quotidians.
Amb el temps, s’aprendrà a preveure, equilibrar, planificar, recollir tot tipus de molles... Pensar autònomament. Saber, en definitiva, que la cura personal funciona com el rentaplats: en el mateix moment que acabes de treure’n els trastos nets, comença el següent rentat; la vida també és així.
Dones, tingueu la paciència (això sí, la justa: ni un gram més ni un gram menys) si de moment no se’n surten i són maldestres. A l’arrelat costum de no renunciar a un privilegi (que a casa t’ho facin tot), s’hi sumen segles i segles de sexisme i misogínia que han fet creure a alguns homes que no són capaços de fer feines domèstiques o que si en fan, els seus atributs s’atribolaran. És possible que això, de moment, els bloquegi i es pensin que són inútils per aprendre segons què.
Fins i tot els diccionaris es dedicaven a dissuadir els homes, atès que els posaven el llistó molt alt. El diccionari de la Real Academia l’any 1992 definia així «mujer de su casa».
En edicions anteriors encara era més exigent i hi afegia «mucha».
El 2001, tot i que van esmenar l’accepció i ja ningú «manda ni ejecuta», no van poder resistir la temptació de seguir pontificant i van mantenir-hi la «diligencia».
La Real Academia per definir una feina que no sigui domèstica no entra en el «com», no hi afegeix substantius com els de més amunt.
No se’ls acudeix valorar si qui fa una feina ho ha de fer amb diligència o no; simplement defineix la tasca. És evident, doncs, que en les definicions de «mujer de su casa», més que la tasca, s’avalua sobretot la dona que l’executa. Estan plenes de moralina.
Si consulten el diccionari, veuran que ha desaparegut, ja no hi consta. N’hi ha alguna de semblant, per exemple:
Si fins i tot la Real Academia considera que els homes «ja» poden fer feines domèstiques, no us hi amoïneu més, els homes se’n sortiran a l’hora de fer-les i tindran eines per sobreviure i tenir cura de si mateixos i d’altri vinguin les vicissituds que vinguin.