Eunice Foote, la descobridora de l'efecte hivernacle

El món està en hores molt baixes: l’esgarrifança d’un virus, un virus nou que mata les persones, s’ha sumat al canvi climàtic antropogènic, que ve de lluny: s’acaben els recursos, s’acaba l’aigua i l’aire respirable; assistim a l’extinció de les espècies i els ecosistemes. Ambdós fenòmens ressalten les crues desigualtats socials i per raó de gènere, aspectes que reflecteixo en els articles de divulgació que he escrit sobre aquestes qüestions (els lectors interessats poden trobar-los a www.mviladot.com). A la incertesa mundial a què ens han abocat aquests fenòmens, s’hi ha afegit, com un llamp destructor en un dia sense boires, la sorpresa de la guerra a Ucraïna per obra i gràcia del Putin, una guerra que, comptat i debatut, és una manifestació més del masclisme estructural que arrossega la societat.

Doncs sí, masclisme estructural que lidera importantíssimes decisions polítiques que afecten tot el món, que no permet ­—no fos cas— cap diàleg de consens. Masclisme estructural que ve de segles, i les feministes diem que d’aquest color ja n’hi ha prou. Però, és clar, de tots tres fenòmens, com un tot i relligats, no puc parlar-ne per raons òbvies de manca d’espai. De manera que em centraré en un exemple que, relacionat amb el canvi climàtic, palesa la marginació i injustícia social que les dones arrosseguen at secular seculorum, perpetrades per aquest masclisme que, com dic, empastifa les societats del món.

Molt poques persones deuen saber que l’efecte hivernacle (uns dels principals fenòmens del canvi climàtic) té nom de dona: el va descobrir Eunice Foote, al segle XIX. Per què remarco que és una dona i no un home qui va fer el descobriment, quan l’important és la pròpia descoberta? Què té de rellevant que posi sobre la taula aquest fet? Doncs en té molta, d’importància, perquè el fet que hi hagi molt poca gent que encara avui no ho sàpiga, testimonieja que, de sempre, les dones han estat amagades, relegades, apartades, de la tribuna pública. I allò que encara emprenya més és que la banda masculina gorronejava els seus treballs, la seva feina, per remenar la cua en societat.

Aureolats i admirats en els clubs socials, gremis, societats acadèmiques i científiques amb treballs que no els pertanyien. Amb treballs que robaven a les dones o dels quals n’eren autors a mitges. No tots els homes se’n servien, és clar, però d’exemples n’hi ha molts. En qualsevol cas l’autoria de les dones mai no calava enlloc. S’ignorava. Que una dona en fos l’autora,  no només era inconcebible, sinó impossible. Fins i tot he arribat a pensar que estaven realment convençuts que l’autoria era d’ells. Que el treball, els resultats obtinguts, les descobertes i troballes, eren de llur legítima propietat.

Eunice Foote va néixer a Goshen, una ciutat de l’estat de Connecticut (Estats Units). Els seus pares eren de procedència social humil (el pare era agricultor) però això no va significar cap fre a l’hora de decidir enviar la seva filla al Troy Female Seminary, l’institut en el qual va rebre formació experimental en química i biologia. Com ens mostren les recerques i els estudis duts a terme sobre la seva vida i tasca d’investigadora amateur, Eurice Foote era una dona de conviccions fèrries i creia que les dones també tenen el dret de ser persones lliures com els homes i, per tant, el dret de rebre una educació superior. Aquest convenciment la va empènyer a firmar una de les primeres convencions pels drets de les dones, Seneca Falls (1848). Dos anys després, l’any 1850, va descobrir l’efecte hivernacle amb uns experiments que va fer a casa seva. Un descobriment d’una rellevància cabdal.

Un col·lega seu de l’Institut Smithsoniano, Joseph Herny, estava realment impressionat per la descoberta i va ser qui va presentar la investigació en un paper intitulat «Circumstàncies que afecten la calor dels raigs solars», presentat a la Conferència de l’Associació Americana per a l’Avançament de la Ciència l’any 1866. D’allò més lloable és el prefaci que va incorporar al paper: «La ciència no és de cap país ni de cap sexe. L’esfera de la dona abasta no només allò bell i útil, sinó també allò vertader». Però el treball, la descoberta, ni tan sols va aparèixer en el resum de la conferència. Sospito que un oblit tan ominós té a veure amb el gènere de l’autora (era una dona!) i dic «sospito» per dir alguna cosa perquè, és clar, hi posaria la mà al foc.

Dos són els motius pels quals va ser empentada del mapa social i científic fins l’any 2010 (quan es va descobrir que va ser ella qui havia fet aquesta impressionant descoberta): primer, no era una científica professional i, segon, era del sexe femení; una dona del segle XIX, quan a les dones, com he dit més amunt, no se les tenia en compte; ni en compte ni se les prenia seriosament. I ara ens tenen en compte i ens prenen seriosament amb comptagotes. Hi ha qui dirà que exagero. No m’ho sembla quan contínuament hem de reclamar, per citar un exemple, quotes presencials. El primer motiu de l’ostracisme que va patir (el fet que Foote no era una científica professional) el puc arribar a entendre. Però, és clar, de cap manera no puc acceptar el segon motiu: que la descoberta de l’efecte hivernacle s’ignorés perquè qui va fer el descobriment era una dona.

Per acabar-ho d’adobar, un científic professional anomenat John Tyndall no va trigar ni un any a publicar uns experiments que arribaven a les mateixes conclusions que Eunice. I, és clar, no la va citar. Com és que, de seguida després de la descoberta d’ Eunice Foote, va sorgir un interès per investigar sobre el mateix fenomen? La descoberta que havia fet havia passat realment inadvertida? Desconeixia Tyndall la investigació que Foote havia fet feia poc menys d’un any? No se sap. Ni ho sabrem mai. Però això tant se val. El que ens interessa és el fet que Eunice Foote, una dona, va passar a l’ostracisme més absolut i John Tyndall, un home, va passar a la història com la primera persona que va descobrir l’efecte hivernacle quan això és una mentida flagrant.

No és moment de citar el llarg reguitzell de greuges, oblits i empentes per apartar les dones de l’esfera científica i la tribuna social (exemples vergonyosos n’hi ha a cabassos), sinó de glossar la figura d’una dona silenciada i que, en canvi, va donar tanta veu als coneixements sobre els fenòmens antropogènics que fan inhabitable el món, sobretot en els països i els grups humans més vulnerables i discriminats.