Encara al voltant de les quotes (i les gestes)
No és estrany que el patriarcat, el masclisme, reaccionin amb menys fúria quan les dones fan alguna cosa, per exemple, treballen en una feina que abans tenien prohibida.
Aquest article també està disponible en castellà.
Un cop vaig llegir —i mai més no he pogut recordar on— que el pintor Eugène Delacroix (1798-1863) creia que només els homes tenien dret a portar pantalons i que si una dona gosava dur-ne era un atac inadmissible als drets inalienables de l’home (tenia un gust i un criteri particulars respecte a la vestimenta femenina, la Llibertat que guia el poble de la seva famosa obra —única dona del quadre— va amb els pits descoberts; ¿en quines dones es devia emmirallar?).
Algú podria haver argumentat que el fet que les dones en portessin no impedia que ell en dugués i els disfrutés. No és un cas únic. La reivindicació del dret a vot de les dones va desencadenar una violència inusitada a tot arreu, malgrat que les sufragistes no treien cap dret a ningú —i menys als homes—, sinó que els ampliaven.
No devia anar tan desencaminat Delacroix des del punt de vista de la ideologia de gènere masculí, si es té en compte que les autoritats prohibien a les dones que en duguessin. La gran pintora Rosa Bonheur (1822-1899) havia de sol.licitar «Autorització per utilitzar disfressa» a la gendarmeria cada sis mesos —és a dir, per vestir-se d’home; bé, més aviat per dur pantalons— per anar a les fires de bestiar on prenia apunts del natural per pintar quadres; n’és testimoni l’excel.lent la Fira de cavalls (~1853).
Una altra contemporània, George Sand / Aurora Dupin (1804-1876) tenia predilecció per usar vestimentes masculines perquè li permetien circular molt més lliurement per París i accedir a llocs que no hauria pogut freqüentar una dona de la seva condició social. Ella mateixa explica la seguretat, tranquil.litat i aplom que li donaven els pantalons. Allò de l’hàbit fa la monja (si fem la regla de la inversió, ens adonarem del mal —no tan sols físic— que infligeixen els talons d’agulla: inseguretat, desequilibri, incomoditat, postura forçada...).
No és estrany, doncs, que el patriarcat, el masclisme, reaccionin (ve de reaccionari) amb més o menys fúria quan les dones fan alguna cosa, per exemple, treballen en una feina que abans tenien prohibida i que, per tant, realitzava un home i la continuaria realitzant (quota 100%) si no fos perquè elles ara també l’ocupen.
Això explica les reaccions viscerals i rabioses contra les àrbitres (fins fa poc quota 100% masculina). L’hemeroteca n’és plena. Es dona la circumstància, a més, que és una feina en què es mana, se sanciona, s’ensenyen targetes i s’expulsa. ¡Anatema! Un article es referia a l’arbitratge de l’àrbitra francesa Stéphanie Frappart, que va xiular la Supercopa masculina entre el Liverpool i el Chelsea el passat agost, així:
Ressalto la paraula «comandament», perquè és clau (a més d’aquest curiós «examen» que sembla que havia de passar l’àrbitra). Bondats de l’arbitratge a part, valdria la pena que xiulessin sempre dones perquè els jugadors quan s’enfurismaven per una decisió, en comptes d’insultar-la es limitaven a queixar-se urbi et orbi amb escarafalls la mar de vistosos. Tot això que vam guanyar.
Sense deixar el món de l’esport, és interessant constatar que les proeses femenines no es destaquen gairebé mai fora de la premsa esportiva.
El gener d’aquest any, Jasmin Paris va guanyar la ultramarató, una de les curses «més brutals» del Regne Unit, en va rebaixar el rècord dotze hores i encara tenia temps i humor per alletar la seva bebè durant els descans.
També el passat agost, la metgessa alemanya Fiona Kolbinger, ciclista amateur, va vèncer més de dos-cents homes i un grapat de dones i es va convertir en la primera dona que guanyava la Transcontinental Race. En deu dies i una mica menys de tres hores va completar un recorregut de quatre mil quilòmetres que creuava tota Europa.
Una carrera en què, sense cap tipus d’ajuda, s’ha de passar pels quatre punts marcats per l’organització; per tant, és primordial saber navegar i triar un itinerari que jugui amb estalviar forces, la distància i el tipus de terreny, així com buscar-se la vida a l’hora de menjar i dormir.
Sé que el mite de les falses quotes està relacionat amb els avenços a pols de les dones i els camps que aconsegueixen ocupar. Comprendran, doncs, que quan sento parlar de quotes femenines, per una orella m’entri i per l’altra em surti; vaja, com si sentís ploure.
