El meló de Giorgia Meloni

La nova primera ministra italiana, Giorgia Meloni, ho té claríssim. A final d’octubre, poc després de ser nomenada, va anunciar que volia que s’hi referissin com a «primer ministre» i no com a «primera ministra», masculinitzant d’aquesta manera el seu càrrec i condició. No me n’esperava menys, gairebé me n’alegro: s’agraeix la transparència.

Ha reobert un meló ben conegut, mai no es pot donar res per fet. Encara que la denominació «ministra» ja fa anys que se sap que és l’adient per a dones, allò que se’n diu ideologia hi passa per sobre com si fos una piconadora.

Anys i panys. El 1979, Margaret Thatcher va guanyar les eleccions i se la va denominar, després d’estèrils i vanes discussions, «primera ministra britànica». Que la denominació per al càrrec era «ministra» va tornar a quedar clar el 1998, quan un munt de ministres, entre les quals, Martine Aubry, Ségolène Royal, Catherine Trautmann o Elisabeth Guigou, entre rialles i a pesar de les rebequeries de l’Acadèmia Francesa, van triar l’article femení, «madame la ministre», i no el masculí, «madame le ministre», per denominar-se.

Però la ideologia és la ideologia i veiem que hi ha qui és més institutista que l’IEC i, a pesar de ser dona i, a més, lingüista, s’autodenomina «editor» o «president». També hi ha qui és més academicista que la Real Academia; recordem que el 2019 el diputat Iván Espinosa de los Monteros, en la sessió de constitució de la Mesa del Congrés es va referir reiteradament a la presidenta, Meritxell Batet, com a «presidente» («Tenemos a una misma presidente» / «la señora presidente ha hecho un alegato final precioso»...).

La va anomenar així per escarnir-la a ella i la resta de dones saltant-se el criteri del diccionari normatiu castellà, que fa un munt d’anys que certifica que existeixen les presidentes, només cal mirar-ne l’entrada corresponent. De fet, la paraula «presidenta» en castellà està documentada des del 1495.

Arran de la decisió política de Meloni, la Unió Sindical de Periodistes de la RAI —televisió pública d’Itàlia— ha lamentat que Meloni vagi en contra de les normes europees sobre l’ús del femení en els càrrecs públics i les professions.

Ho veu com un retrocés perillós i ha assegurat que hi ha pressions de la direcció de la RAI perquè s’utilitzi la denominació en masculí per referir-se a Meloni atès que ella ho ha demanat.

L’argument de la petició té sentit. Seria bonic que cada persona s’autodenominés com volgués, especialment si tothom ho pogués fer. Si no tens poder, és difícil que tinguis la llibertat de fer-ho; especialment si dissenteixes de l’stablihsment.

És bo recordar els casos paral.lels de «lideresa» i «miembra». Quan Esperanza Aguirre es va autoproclamar «lideresa» nacional en roda de premsa el novembre del 2007, els mitjans de comunicació ho van trobar la mar de graciós i no van tenir cap paraula de retret o burla per a l’engendro. Aguirre afegia a l’anglicisme «líder» l’innecessari sufix -essa que acostuma a tenir un connotació despectiva. Per exemple, quan es va revisar el diccionari Fabra, es va preguntar a les poetes com volien ser denominades i es van decantar pel terme invariable «poeta», que passa a ser femení si va precedit, per exemple, de l’article «la»; «poetessa» també consta al diccionari normatiu, és clar, però com a forma secundària. Esperanza Aguirre amb la seva gracieta va fer que part dels mitjans adoptessin l’esguerro «lideresa». Fins i tot, he arribat a sentir-lo en català.

Quan menys d’un any després, el juny de 2008, Bibiana Aído en roda de premsa va gosar dir el terme «miembras»: «estoy convencida de que el compromiso con la igualdad de los miembros y miembras de esta comisión será muy relevante», va destapar una caixa dels trons sempre a punt d’obrir-se.

¡Mareta meua! La van acusar de pegar un puntada de peu al diccionari ¿i Aguirre, no?; de saltar-se’n les regles, ¿Aguirre, no? De carregar-se la llengua castellana, d’estar pendent de banalitats, de fer una atrabiliària proposició. Tres sants barons van dictaminar que «miembra» és una incorrecció: «No figura en el diccionario de la Real Academia Española. [...] Proferirla es una ‘estupidez’, una ‘sandez’ y una muestra de ‘feminismo salvaje’». Es va parlar de «burla, irritación, chanza, sonrojo, vergüenza, sarcasmo...» i un altre sant baró de la confraria dels Sagrats Estremiments va afegir pontificant que «¡Es una vergüenza que una ministra de España utilice el español de esa manera!» [...] Eso solo se le puede ocurrir a una persona carente de conocimientos gramaticales, lingüísticos y de todo tipo».

Com feia preveure el to dels improperis (i suposo que el pànic al «feminisme salvatge») la caça de bruixes va derivar en una hemorràgia d’insults personals i professionals.

No cal ni dir que «miembra» s’utilitza des de fa temps amb tota normalitat. N’hi ha casos a trompons. De fet, el Grupo de Arte Feminista Polvo de gallina negra de Maris Bustamante i Mónica Mayer, ja feia servir el terme el 1987 en l’obra de teatre Madre por un día.

Una cosa és fer la gara-gara als usos patriarcals amb denominacions vexatòries o que com a mínim ridiculitzen les dones com Aguirre amb el seu sobrer invent, però, ¡ai, si goses «inventar-te» una paraula! —encara que es tracti d’una derivació perfectament regular— perquè la trobes a faltar, perquè vols anomenar i donar protagonisme (també) a les dones.