El dia que em vaig adonar que era monàrquica

Aquest article també està disponible en castellà.

Va ser més aviat una tarda, el vespre del 3 d’octubre del 2017. Vaig engegar la tele intrigada per veure què diria Felip VI respecte al referèndum de l’1 d’octubre i tot el que va arrossegar; com se les empescaria per arbitrar en un conflicte tan espinós.

Va comparèixer, com és habitual, davant una rèplica (l’original és al Prado, per variar) d’un retrat de Carles III pintat per Anthon Raphael Mengs cap al 1765. Just un retrat en què un burleta Carles III enarbora un bastó de comandament (o bengala) que és ben bé com una porra.

Carles III (successor de Felip V), el millor alcalde de Madrid, el que va endegar un pla de camins rals de caràcter radial; tots, doncs, amb origen a Madrid. El que va imposar el castellà a les escoles en dues Reials cèdules (23 de juny del 1768 i 10 de març del 1770) que advertien que tots els idiomes que no fossin el castellà serien perseguits arreu de l’Imperi, o la prohibició de celebrar-hi judicis. Imposició oficial que va aprofundir el 1772, amb una altra Reial cèdula que fa obligatori que: «todos los mercaderes y comerciantes mayoristas y al menudeo traigan los libros de contabilidad en castellano». Estava en tot, el paio. Reis a venir sempre van impulsar la reactivació d’aquestes lleis; per exemple, l’infaust Ferran VII.

Amb aquests antecedents costa de creure que al lliurament del premi de literatura castellana Miguel de Cervantes el 23 d’abril del 2001, el fugit Joan Carles I tingués la barra d’afirmar:

Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes. 

Bestiesa i mentida que va ser aplaudida per bona part del PSOE; no sé què en dirien ara. Tornem, però, al 3 d’octubre. Felip VI va començar a parlar i tot va ser sang i fetge, ràbia i set de venjança. Si es mira el vídeo del missatge reial sense la veu, potser encara tot se sent més clar: ira gairebé no continguda, narius oberts, celles arrufades, ensenya literalment les dents, prem els llavis. I les mans. Unes mans planes que tallen l’aire, els punys ben premuts, un acusador dit índex. Tant el comportament no verbal com el verbal no obrien ni la més lleu fissura a l’esperança, al diàleg; però és que tampoc no denotaven ni un bri de compassió per la gent atonyinada. Dol especialment que el missatge que Felip VI es va entestar a emetre en contra de l’opinió del Govern central fos arran d’una acció pacífica de la gent (anar a votar) i no per alguna decisió o disbarat del Govern de Catalunya.

Mentre sentia i veia el missatge vaig caure de la burra. ¿I què et pensaves?, ¿però què n’esperaves?, m’hauria pogut preguntar. ¿Confiança en un Borbó? Des d’aquell vespre, fins i tot el trobo baix.

A partir d’aquell missatge, Felip VI no ha fet res més que borbonejar i prendre partit. Estima tant Catalunya, el seu país, que no va dubtar a esperonar-ne les fugides de les empreses cap a Madrid.

Més cap aquí: va trair el Govern central i va acudir a la missa que la carcúndia va contraprogramar per rebentar l’homenatge del Govern a les víctimes del coronavirus. La presència reial va envalentir una part de la dreta que no hi pensava anar però que va aprofitar aquest a bodes em convides del rei.

Enfadat amb el Govern central perquè no el deixaven anar al lliurament dels despatxos a la nova promoció de jutgesses (33) i jutges (29) que va tenir lloc la setmana passada a la seu de l’Escola Judicial prop de Vallvidrera (deu ser un dels pocs organismes oficials no centralitzats a Madrid), l’última ha estat trucar a Carlos Lesmes president caducat del Consell General del Poder Judicial i president caducat del Tribunal Suprem per fer-li saber que «li hauria agradat anar-hi». Doncs no. Com a peça d’una monarquia parlamentària tots els seus actes, tots, els ha de ratificar el Govern i, per tant, no pot fer el que li agradi o el que li doni la gana, a no ser que se senti monarca absolut. Per cert, al solemne acte no van convidar la consellera de Justícia de la Generalitat, Ester Capella, ni cap membre del Govern de Catalunya.

(No sé les raons per les quals el Govern central va decidir que el rei no anés a les magnífiques instal.lacions de l’Escola Judicial. El que sí sé és que hi duu una carretera enmig de la muntanya de Collserola facilíssima de tallar. També sé que s’hi ensenya llengües a les futures jutgesses i jutges; per tant, si n’hi ha que després als tribunals es neguen a parlar o a entendre el català o qualsevol altra llengua de l’Estat deu ser perquè enyoren el bastó de comandament i les Reials cèdules de Carles III.)

Deuen trobar que la causa independentista flaqueja i li cal una bon empenta. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso —sempre a l’aguait—, hi contribueix libèrrimament. No contenta amb l’esperpèntic desplegament de banderes (semblava un encontre entre Corea del Nord i els EUA) i de reclamar per combatre el virus sobretot l’Exèrcit, la Policia i la Guàrdia Civil (¿ho faran a trets, a cops de porra?), quan va comparèixer després de reunir-se amb Pedro Sánchez per parlar de la desastrosa situació de Madrid, va fer un discurs del tipus «Fem Madrid gran de nou».

Com que, igual que José Mª Aznar, no té complexos, va enarborar la bandera de l’independentisme madrileny, un independentisme, això sí, que necessita colònies. Com que sempre s’explica beníssimament, va afirmar que: «Madrid es España dentro de España» o «¿Qué es Madrid si no es España?». Com que és transparent i no posa mai cap filtre entre el que pensa i el que diu, va amollar que «Pretender tratar a Madrid como al resto de las comunidades es, a mi juicio, muy injusto» (¿s’imaginen això en boca de qualsevol altra presidenta o president autonòmic?) i parlant alhora de la comunitat i de la «villa y corte» va reblar: «nos haríamos trampas al solitario si pensáramos que esta comunidad y que esta capital pueden ser tratadas como las demás». Al seu entendre, la mesura de la llibertat és poder anar a comprar a tothora, fins i tot a deshora. S’hauria de preguntar què n’opina a qui atén el públic —acostumen a anar-hi des d’un sud segregat, confinat i proscrit.

Amb un Madrid desfermat i amb una premsa majoritàriament colpista que tapa les vergonyes que  calgui i de qui calgui (per exemple, les relacions de Felip VI amb l’empresari Javier López Madrid —targetes black, Púnica, Lezo—, encalçador de la doctora Elisa Pinto, ara que a final d’agost la jutgessa va decidir obrir judici oral a López Madrid i a l’excomissari José Villarejo per l’assetjament i l’apunyalament que va patir la doctora el 2014); amb un PP que sempre ha robat a cabassos però que ara amb les seves decisions mata directament; amb les clavegueres de l’Estat rebentades i supurant de tot i més; amb un CIS que diu que no pregunta sobre el rei perquè no interessa ningú; amb una dreta i una extrema dreta que manifesta que preguntar sobre el rei és atacar-lo (quan el CIS ho incloïa a les enquestes, ¿era un atac?); amb un poder judicial que ja s’ha descarat del tot en contra del Govern de l’Estat i a favor de l’extrema dreta, la situació cada cop és més perillosa i esfereïdora. Fa ferum de catàstrofe.