Adoctrinament i himnes
Aquest article també està disponible en castellà
Quan anava al col.legi, ja fa molts anys d'això, sens dubte ens adoctrinaven. Vaig tenir la sort d'anar a un parvulari i a una escola on no ens feien formar al pati abans d'entrar a classe mentre hissaven la bandera, tampoc, per tant, ens feien escoltar l'himne nacional (que, per cert, encara que en castellà, malgrat tots els adoctrinaments, tenia lletra).
Teníem dues matèries adoctrinadores. La doctrina per excel.lència, és a dir, la religió catòlica —i el bisbat feia i desfeia a plaer respecte qui, com i on havia d'impartir aquest adoctrinament— i una altra assignatura que es deia Formación del espíritu nacional on el govern franquista també intervenia al seu gust en la ideologia i capacitació del professorat, que em sembla que havia de ser obligatòriament falangista.
Lligat a això i a la trista època que ens va tocar viure, a moltes escoles s'anava a missa cada divendres i era obligatori confessar-se amb tot el que això suposa.
La Formación del espíritu nacional incloïa, a més d'adoctrinament polític (força abstrús, encara ara em roda el cap si em poso a escatir què deu ser «la unidad de destino en lo universal»), rudiments per ensenyar-nos a ser esposes i mares sacrificades i com cal (i a fer uns ignominiosos drapets). Aquestes nocions han tingut efectes col.laterals; per exemple, han contribuït a una comprensió força agusada de les doctrines de Jean-Jacques Rousseau.
De tant en tant el dictador venia a Barcelona i t'obligaven a anar la desfilada. Obligació que, a pesar de l'alegria que implicava perdre't classes, més aviat aconseguia el contrari del que es proposava.
Fins i tot en aquella edat de plom, cada mestra, cada professora, els pocs professors que vaig tenir, donaven pistes, conscientment o no, perquè, a més d'aprendre l'assignatura concreta, poguessis aprendre a pensar pel teu compte, tant quan impartien matèria com quan escadusserament comentaven algun fet de la realitat. Malgrat ser una edat de plom, no eren gens uniformes.
L'adoctrinament eren les dues matèries esmentades. L'ancià venerable que a classe de francès ens feia cantar La Marsellesa (¡amb gestos!) no aconseguia que ho fos: ho vèiem com un desmesurat amor a França i un gest estrafolari i còmic de vell xaruc.
De gran he treballat anys i panys a molts i diferents instituts. A cada claustre hi ha gent de dretes i d'esquerres, bona i dolenta, independentista o no, educada i maleducada, que fa bé la seva feina o que la fa malament, i que a classe, a més d'impartir la matèria, comenta, més o menys, fets quotidians i altres realitats. ¿Com no comentar encara que estiguis donant llengua que s'ha mort Maria-Mercè Marçal?, ¿o encara que estiguis donant literatura que Nelson Mandela o Aung San Suu Kyi han sortit de la presó? (I habitualment, vistes les reaccions, reflexionar a continuació que el desconeixement sobre Marçal, Mandela o Aung San Suu Kyi és culpa nostra: ¿com podia ser que ningú els n'hagués explicat res?). Per tant, fer un comentari sobre l'1 d'octubre o d'altres fets polítics hauria d'entrar dins la normalitat; les noies i els nois en tindran tantes versions com mestres i professores tinguin.
L'alumnat, que sol ser molt espavilat (només cal veure com es passen una fidedigna i ajustadíssima informació via ràdio macuto quan canvien de curs sobre quin peu calça cada professor, cada mestra), es mou perfectament amb aquesta diversitat (i gosaria dir que fins i tot amb les respectives manies) i pensa, sent, adquireix criteri propi i es decanta pel que li sembla millor o més li convé del que una fauna humana tan diversa li ofereix voluntària o involuntàriament. M'amoïna molt més l'encalçament sexual, és una vergonya que no s'hi dediquin recursos.
Imaginem-nos que un net meu estudia a Madrid i un professor diu a classe que està molt bé que els polítics (i polítiques, tot i que no les esmenti) siguin a la presó, que molts més n'hi hauria d'haver.
¿Es pot considerar adoctrinament? Diria que no. Diria que el professor mostra la seva ideologia i si sa mare no hi està d'acord així ho farà saber al professor i a l'escola per mirar de solucionar-ho. Com que segur que a casa en parlaran amb el nano, li obriran el ventall d'opinions i posicions sobre la bondat o la maldat d'empresonar aquestes i aquests polítics.
Sí, penso que denunciar-ho pel civil o pel penal és un desficaci. Les escoles, els instituts, cada claustre, cada seminari, tenen recursos per intentar reconduir aquestes situacions. I si no se'n surten, encara hi ha la instància de les inspeccions educatives a les quals cal exigir que hi busquin i hi trobin solucions.
Judicialitzar l'ensenyament com s'ha fet amb la política només pot portar a la por, a la paràlisi i la impotència. És un deixament o desistiment de les responsabilitats educatives, i potser de les familiars.
