L'hemorràgia sens fi del terrorisme masclista. Per què és tan difícil estroncar-la II

Aquest article també està disponible en castellà

En l'article anterior parlava de dificultat d'eliminar la violència contra les dones. D'una banda, l'escassa sensibilitat de bona part de la societat; de l'altra, la major part de mesures institucionals que es limiten a intentar a atacar alguns dels símptomes més greus però no les arrels del masclisme.

Aquesta minimització es fa per terra, mar i aire. En primer lloc, la idea que els homes que agredeixen les dones no són normals, que són psicòpates. Aquesta estesa idea n'enterboleix l'anàlisi i impedeix abordar els maltractes correctament. No, es tracta d'homes «normals». Simplement són masclistes, entre altres coses perquè gran part de la societat els fa pensar i sentir que tenen drets sobre les dones en general i contra la «seva» en particular. Es limiten a portar a l'extrem una determinada relació de poder que no preocupa, ni s'aborda, ni es qüestiona en casos d'agressions menys greus.

En segon lloc, l'atac constant --si no boicot-- per part de diferents instàncies a les mesures que s'emprenen contra les agressions. ¿Per què es considera un fracàs que, malgrat els canvis introduïts en el Codi penal, les agressions i els assassinats continuïn existint? ¿S'espera que altres tipus d'homicidis, o atracaments, desfalcs, etc. acabin en sec perquè estan penalitzats? L'eradicació de la violència vindrà quan se n'abordin les profundes arrels; mentrestant, que la Justícia actuï.

S'ha de tenir en compte també les dificultats específiques per afrontar els processos judicials. Les agressions sexistes són l'únic crim en què les víctimes són qui se n'avergonyeix i no qui les perpetra. Com un mirall, es dóna la paradoxa que les institucions amaguen les víctimes perquè els agressors no les puguin localitzar i, mentre, ells disfruten de llibertat. Les dones agredides molts cops tenen la percepció que la denuncia és un fracàs personal, que la mateixa agressió ho és, atès que la perpetra algú que van triar; els cops provenen de qui més les hauria d'estimar i considerar. En un atracament, el o la delinqüent és una persona amb qui no es té cap relació sentimental; en els mals tractes, l'agressor no és un estrany sinó el ser a qui s'està o s'ha estat lligada emocionalment. A això, s'hi ajunta el pànic. És fàcil predicar que s'han de denunciar les agressions, sobretot si t'ho pots mirar des de fora i obviar la silenciada desprotecció en què acostumen a quedar les dones i família després de les denúncies. Força dels agressors veuen filles i fills com una simple prolongació de la mare, com a armes de pressió i xantatge, i no hi ha manera més cruel de fer sang a una dona que assassinar-li les criatures. Últimament se n'han viscut casos ben sagnants. La por sol determinar, doncs, la decisió de denunciar.

I la desconfiança en una justícia que continua mostrant un respecte reverencial pels drets dels pares, com si el maltracte fos un detall i no una esmena a la totalitat. Fins al punt que no és motiu per impedir que deixin de veure radicalment filles i fills sinó que es propicien encontres entre menors i possibles assassins. A totes aquestes anomalies dificultadores de la denúncia, se li ha de sumar la demostrada infàmia de les denúncies falses que, malgrat ser calumniosa, es publica impunement. De les denúncies falses en qualsevol altre tipus de crim (i n'hi ha en tots), no se'n parla mai.

En això, i en tercer lloc, hi tenen un gran paper els mitjans de comunicació. No tan sols per rebutjar el mite de les denúncies falses, sinó també a l'hora d'informar tant de les agredides que no han denunciat, com de les denunciants que posteriorment han estat agredides. És important analitzar com n'informen els mitjans de comunicació. ¿A quina secció col.loca la premsa aquests crims? Hi ha diaris que els continua relegant a «Societat», a «Esdeveniments», a «Informació local» i no a «Política», a «Nacional». (Confesso que fins que es va publicar l'article anterior, vaig patir per si li posaven la minimitzadora etiqueta «Tendències». No va ser així i vaig respirar tranquil.la, tot i que entre les etiquetes, en la versió castellana, hi va aparèixer fantasmagòricament, suposo que per error, l'etiqueta «Policíaco».) ¿Es queden els mitjans en la superfície del cas; veuen les dones com a víctimes i res més? ¿Fan un seguiment dels casos que deixi de banda el sensacionalisme? ¿Es tracta igual homes i dones en les informacions?

Sense deixar aquest fil i en quart lloc. Tant en els mitjans com en general, hi ha l'estranya necessitat d'intentar buscar una causa específica a les agressions producte de la violència masclista. Quan es parla o s'informa d'un atracament, d'un robatori..., no s'esmenta que la causa en sigui, per exemple, la fam o la desesperació. Se'n prescindeix, simplement es dóna compte del delicte, se'l presenta com a tal i punt. Suposo que l'origen d'aquest comportament ve dels temps en què es justificaven les agressions: portava minifaldilla; anava pel carrer a una hora tardana; es volia separar... O es confonia causa i detonant.

Finalment queda un punt clau: l'educació, especialment la de criatures, adolescents i joves. Aquesta prevenció ha d'anar a l'arrel de les agressions, a l'estructura de la violència masclista. És inútil abordar-la com molts cops fan les institucions (inclosa l'escolar) amb, per exemple, la mateixa òptica que va mostrar el govern israelià quan la primera ministra n'era Golda Meir. Un ministre, alarmat per les moltes agressions contra les dones, va proposar decretar el toc de queda; que a partir d'una determinada hora no poguessin sortir al carrer, no poguessin freqüentar l'espai públic. Meir va apuntar que potser millor que el toc de queda fos per als homes atès que els agressors ho eren. La cosa va acabar com vostès poden imaginar: del toc de queda no se'n va parlar mai més. Un cas ben il.lustratiu. No fem aquesta mala jugada a les nenes, a les noies. Tampoc a nens i nois.