Les camises per el metro i peces de roba 'oversize'

                                   Aquest article també està disponible en castellà

Les dones joves del nostre país no trigaran a tenir al seu abast, a botigues d’allò més heterogènies, "camises per el metro". Les "camises repel·lents" —les he batejat així— de marranos i assetjadors de carrer, no només es vendran als chinos i a botiguetes de souvenirs sinó que apareixeran, com a bolets a la tardor, venedors ambulants pels voltants de les boques del metro, venent-les a preus mòdics. 

No m’estranyaria que les influencers (hi ha moltíssimes més dones influencers que homes, sobretot en el món de la moda) prenguessin partit i en recomanessin modelets i maneres diverses de dur-les. Han d’ésser, és clar, camises lletges. Però massa horribles tampoc, no fos cas que, per estrafolàries, produïssin l’efecte contrari al desitjat; només han de complir la funció de ser dissuasives de mirades lascives. Camises discretes, neutres. Camises ampul·loses, unisex, oversize. Camises espantaocells.

Aquests darrers mesos, TikTok s’ha omplert de vídeos de dones de Nova York (ciutat de la qual en va sortir la genial idea), de París, Marsella, Nantes, i d’altres ciutats de França, que utilitzen aquest mètode de la "camisa per el metro" per lluitar contra mirades d’ulls delerosos. Hora punta, el metro és atapeït, la noia va dreta o asseguda, aixeca els ulls del mòbil i, de cop, se sent despullada per pupil·les dilatades d’homes, pupil·les que reflecteixen pensaments d’allò més paorosos; se sent incòmoda, un objecte propietat de l’observador que amb els ulls la desvesteix. Ha de ser espantós que dins del vagó ple de gom a gom un home t’arrambi, se’t refregui amb dissimulació. Quin fàstic. I si el vagó no és ple, llavors tot es redueix a aquelles mirades, com dic, que violen… 

Solució: disposar d’una camisa dissuasiva per posar-se sobre la roba, una camisa espanta marranos i perversos, una camisa tapa-carns i tapa-formes. S’ha acabat el bròquil. Pot ser que un dia la noia s’oblidi d’agafar-la de l’armari o del penja-robes de casa. Resulta que és l’estiu, fa una calor de mil dimonis, trenta i escaig graus, la noia s’ha vestit d’allò més estiuenca, amb una samarreta de tirants que deixa veure els braços despullats, les espatlles i, tal vegada, un escot generós. Llueix d’allò més maca. Surt al carrer, ja és a prop del metro, tot d’una se li cau el món al damunt: s’ha oblidat la «camisa per el metro» a casa. Si decideix anar-la a buscar, farà tard a la feina. Que no s’amoïni; allà estaran els venedors ambulants amb la solució, i a un preu d’allò més assequible.

Peces de roba folgades, utilitzades com una necessitat protectora, banalitzades i engolides pel sistema.

La camisa dissuasiva per a combatre l’assetjament és un invent creatiu i indicatiu de la gravetat de l’assumpte, de la probabilitat de que, si les dones no es cobreixen, seran violentades, dia si dia també, quan van en metro, però també quan caminen, quan passegen pel carrer: mirades, xiulets, persecucions, comentaris i insinuacions sexistes. Les estratègies d’autodefensa són diverses; fer que el mòbil detecti la seva ubicació, fer veure que parlen per telèfon, demanar a algú que les acompanyi en les zones del trajecte més conflictives, fer veure que miren dins de la bossa, un aparador, etc. 

Ara han descobert que si adopten formes d’invisibilitat, si es cobreixen amb una camisa o una peça de roba oversize, a modus i manera d’impermeable, la probabilitat de l’assetjament disminueix, si més no, això diuen. Després, se la poden treure a la feina, a casa, i llestos. D’allò més pràctic. Tot i les temperatures elevades. Però, ves, alguna cosa han de fer i molt millor degotar suor que veure’s incomodades i sobretot molt millor que ser perseguides pel carrer amb el perill d’ésser increpades amb frases sexistes, assetjades, agredides, fins i tot violades en una porteria, un ascensor, un descampat. Intueixo —n’estic convençuda— que -per als assetjadors, pels pervertits i pels perversos assetjadors. Amb els seus ulls de voltor, detectaran amb la velocitat d’un llamp què s’amaga davall d’aquella roba folgada, per molt gris i insípida que sigui.

Podria semblar que m’estic enfotent del mort i del qui el vetlla; d’aquesta idea, com dic, tan creativa. Ans el contrari. El que sento és ràbia de que hagin d´ésser les mateixes noies les que han de buscar solucions als assetjaments que les fan malviure. Tinc la impressió que la «camisa per el metro» compleix la mateixa funció que el yihab i el shador…vestimenta «decorosa» per amagar-les de la mirada encesa de molts homes; perquè la carn de la dona, un braç, un escot, unes espatlles, unes cames, inciten la luxúria, i el desenfreni, instiga a cometre un "pecat". I és que ja se sap, elles en són les màximes culpables. Que vigilin com vesteixen sinó els caurà el pèl. I aquest és el quid de la qüestió. La camisa dissuasiva deixa palesa la impotència de les noies; el fet de que no ens en sortim. Evidencia que el grup de gènere femení és conceptuat com un objecte de gaudi sexual. Como si les joves fossin nines sexuals, carn plàstica de sex-shop.

Això de la "camisa per el metro" no és una idea baladí, sense transcendència. No és només un furor de Tik Tok. Malauradament, ens palesa que som molt lluny de poder resoldre el masclisme. Que calen tones de cultura i educació. No és que el masclisme augmenti sinó que aflora amb més desinhibició en l’espai públic, al carrer, en un parc, sobretot de nit o a la matinada. Avui els masclistes i els assetjadors perceben conculcats els seus "drets" de dominància sobre les dones com a objectes per al seu ús i gaudi. 

S’han fet moltes lleis que protegeixen les dones; des del feminisme s’ha fet molta feina de sensibilització social i, per aquest motiu, la faceta d’hostilitat del masclisme aflora amb intensitat. Ja no és l’individu sol que reacciona amb agressivitat sinó que aquests homes avui busquen suport en el grup, en «la manada» per atacar. Actuar en grup no és pas una estratègia nova però, per allò de que la millor defensa és un bon atac, avui creix amb contundència. 

Quan actuen en grup, queden reforçats els sentiments de pertinença de mascles comme il faut. També les dones, en sentir-se més protegides per les lleis i per l’aixopluc social, que rebutja l’hostilitat del masclisme, poc a poc trenquen el seu mutisme. Un mutisme erigit en la por no només de la por terrible que els produeix la probable represàlia de l’assetjador sinó en el temor de ser qüestionades, culpabilitzades, estigmatitzades per la societat.

Sigui com sigui, el masclisme segueix campant per mitjà de micromasclismes, relacions de dominància i control, etc., això, és clar, no ha desaparegut, és més, és greu, però, la societat ja no accepta l’agressivitat obertament hostil del masclisme acorralat. No és ben rebut. En canvi creix. Em remeto a les dades d’agressions, violacions i assassinats de dones («Radiografia de la violencia sexual: la cifras»; por femenicidio.net). Em remeto a les anàlisis objectives sobre el fenomen. 

Tot i els avenços feministes en els últims anys, l'assetjament al carrer, al metro, als parcs… continua a l'ordre del dia. Segons un estudi publicat el 2021 (informe , Safer Cities for Girls –Ciutats més segures per a les noies-- elaborat per la ONG Plan International amb la participació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) 8 de cada 10 joves --entre 15 i 25 anys --de Madrid, Sevilla i Barcelona han patit assetjament en el carrer. El 90 per cent de les dones joves que pateixen assetjament no reben cap ajuda de part dels testimonis. Per què? Suposo que per desafecció, per por, però també per l’individualisme descarnat que impera a la societat. 

L'exemple més clar el palesa VOX, que, a més, pretén introduir la narrativa de que el masclisme no existeix, de que a la societat no hi ha violència sexista, de que les agressions és un fenomen de l’àmbit intrafamiliar. La violència de gènere és un invent, diuen. En llegir-ho, de primer em vaig quedar perplexa. Vaig pensar que es tractava d’una boutade d’outsider per épater el personal. Però, no, no, ho difonen molt convençuts i convençudes. Em vaig sentir transportada cinquanta anys enrere, jo, que ja soc gran. Em va agafar un atac d’hilaritat. Un atac intern perquè una ha d’anar sempre molt seriosa per la vida. I millor amb una camisa ben folgada, grisa, de colors apagats, ben neutre, per protegir-se del que sigui