La síndrome de Flaubert
Apassionadament convençut, Flaubert va proclamar que madame Bovary era ell; Mariano Rajoy, amb una mica menys de passió i empenta, ha afirmat que l'Estat de dret és ell. De fet, una bestiesa més en l'escalada de despropòsits, que no per ser-ho són menys perillosos i inics.
Aquest article també està disponible en castellà.
Apassionadament convençut, Flaubert va proclamar que madame Bovary era ell; Mariano Rajoy amb una mica menys de passió i empenta --qüestió de tarannà--, amb uns ulls cada cop més en fuga amagats darrere uns vidres que sobta que no siguin fumats com els del seu col.lega i coreligionari Fabra, ha afirmat que l'Estat de dret és ell. Descomunal (per no dir «colossal», paraula que li és especialment grata), l'equiparació entre Estat i ell. Suposo que ho va etzibar en ple ús del sentit comú que tant es vanta posseir o potser imbuït de la lògica de fer les coses tal com Déu mana que tant li agrada.
De fet, una bestiesa més en l'escalada de despropòsits, que no per ser-ho són menys perillosos i inics. La premsa s'ha fet ressò de la utilització d'una expressió realment forassenyada per part d'almenys dos partits polítics, el PP i el PSOE. En efecte, a la que s'ha actuat perquè donin alguna explicació i assumeixin responsabilitats pels casos de pudenta corrupció en què estan immersos, han intentat fer-se les víctimes i, fent el ploricó, han amollat que s'ha desfermat en contra seva una Causa General. Saben el que es diuen? Tenen idea que la Causa General va ser una eina de repressió brutal des d'un poder il.legítim, concretament el franquisme, contra un govern legalment constituït, la II República? Són conscients que ni durant la Transició ni després, per vergonya nostra, hi ha hagut cap investigació imparcial que dignifiqués les víctimes? Sobta, a més, la incoherència del PP atès que la presenta com una mena de santa Inquisició quan sempre i sistemàticament s'ha negat a condemnar el franquisme. Una altra equiparació, doncs, que es porta l'oli.
Aquest cas lliga amb l'alarmant tendència a equiparar postures ideològiques contràries amb un vomitiu estirabot. És ja un lloc comú titllar l'independentisme o el sobiranisme de nazisme, jo mateixa n'he parlat. El PP i el PSOE ho han fet a bastament (i per desgràcia altres instàncies, inclosos mitjans de comunicació). En aquest cas, però, són tan incoherents l'un com l'altre. El maig passat, Llanos de Luna del PP va homenatjar la División Azul; anys enrere, el 2004, un dels homes forts del PSOE, Bono (mai no he entès la butlla que sembla que té respecte a les responsabilitats en la despesa pública de la comunitat que va presidir al llarg de les seves folgades i continuades majories absolutes) va fer desfilar membres de la tal División amb el delirant argument que al cap i al fi eren espanyols. Ras i curt, tenint en compte que la División Azul va lluitar al costat dels cossos nazis, és a dir, a favor de Hitler, i no tan sols els sembla bé sinó digne d'homenatge, haurien d'abstenir-se, per poc sentit de la congruència que tinguessin, d'utilitzar tal paraula com a insult. Perquè les qüestions de llengua no són simples maneres de dir. Importen i molt: creen ordre simbòlic.