Història d'un divorci

Aquest article també està disponible en castellà

Se sol dir que estem en un món globalitzat, que no hi ha distàncies, que tot és a l'abast de la mà. Bestieses. A quants llocs del món obres una aixeta i en surt aigua potable a doll? D'altra banda, quantes pel.lícules coreanes han vist vostès últimament? No em refereixo a les esplèndides pel.lis de gàngsters, no, sinó pel.lícules coreanes en general. Quantes d'índies, de Bolliwood?, la més gran potència cinematogràfica del món. I si tant m'apuren, quantes de belgues, hongareses, o italianes?

Aprofitin, doncs, que a Barcelona s'ha estrenat Gett: el divorcio de Viviane Amsalem (França, Israel, Alemanya, 2014) i vagin a veure-la. La protagonitza Ronit Elkabetz que també (conjuntament amb el seu germà Shlomi) la dirigeix i n'escriu el guió. Una pel.lícula israeliana; poques oportunitats tenim de veure'n si no ets assídua al primaveral festival de cine jueu (no sé què faríem a Barcelona sense els beneïts festivals de cine).

Gett: el divorcio de Viviane Amsalem furga en una xacra ben dolorosa. Tant si ets laica, cristiana o budista, a Israel (avui, tot i que sembli mentida) no existeix el matrimoni ni el divorci civil, només un rabí pot legitimar un matrimoni o dissoldre'l, això sí, sempre que el marit ho autoritzi; si no, res a fer. Partint d'aquesta base, la pel.lícula narra el kafkià procés --dura anys i panys-- en què es veu immersa una israeliana per divorciar-se i viure independentment del marit; lliure, en definitiva. La dona viu ja separada del marit però ingressa religiosament al compte de l'home el sou que guanya.

Aquesta determinada determinació topa amb el masclisme, el patriarcalisme sense matisos, tant del tribunal com gairebé de tots els homes que intervenen en el judici.

Malgrat l'economia de mitjans, s'utilitza un sol escenari --una tronada i esquifida sala de vistes i, incidentalment, una saleta d'espera plena a vessar (que insinua la magnitud de la tragèdia)--, la pel.lícula és magnífica, mesurada, equilibrada. Agosaradament, totes les preses són des dels ulls, el punt de vista, d'algun dels personatges que es mou per l'atapeïda sala. Cada detall és un món: la posició elevada de la taula del tribunal, dur unes sabates o unes altres, els jocs amb els cabells, el maquillatge, la llargària de la faldilla, posar-se uns simples pantalons, les mirades que escruten els cossos femenins, un gest de les celles...

Hi ha un moment crucial, altament emotiu, carregat d'electricitat. Davant l'expectant i continguda espera d'una dona angoixadíssima, el marit està en un tris de concedir el divorci (es tracta més aviat d'un historiat repudi), però quan pensa que potser la «seva» dona algun dia podria arribar a jeure amb un altre home, utilitza el poder que li atorga la llei i no ho fa. És difícil (un cop més l'economia de mitjans) dir tant amb tan poc: destil.la la pura essència de masclisme que, d'altra banda, explica la violència contra les dones arreu. En efecte, el gran mèrit de la pel.lícula és universalitzar un estat de coses a partir d'un cas aparentment particular. Explica no tan sols les dificultats de les dones quan es volen separar sinó en general; mostra com són de letals els fonamentalismes (per definició, misògins) per a les dones; finalment, il.lustra el desig de llibertat, un anhel del tot humà. Interpel.la tothom sense excepció, tant a dones com a homes; d'Israel, d'aquí i d'arreu. Tot un triomf també els diversos, variats --de vegades, contradictoris-- personatges femenins que donen pàbul, a pesar de tot, a l'optimisme.

Per cert, Gett: el divorcio de Viviane Amsalem és l'últim episodi d'una trilogia composta a més a més per To Take a Wife (2004) i Shiva (2008). Si algun dia es dignen fer-les, sens dubte hi aniré. De moment, aquí no s'han estrenat.