Els crims del Departament Q

Aquest article també està disponible en castellà.

S'han estrenat als cines comercials dues de les pel.lícules de l'anomenada trilogia del Departament Q. Es tracta d'una sèrie de tres (imagino) films basats en un enfilall de novel.les de sèrie negra escrites pel danès Jussi Adler-Olsen (1950). Per cert, malgrat dir-ne trilogia, l'autor ja ha escrit més de tres volums al voltant del Departament Q.

La primera pel.lícula es diu Misericordia (2013) i adapta el primer dels casos de l'esmentat Departament, concretament, la novel.la que en castellà es va publicar el 2010 amb el títol La mujer que arañaba las paredes. La segona, es titula Profanación (2014) i versiona la tirallonga de crims del segon volum, Los chicos que cayeron en la trampa, publicat en castellà el 2011.

Totes dues han estat dirigides pel mateix director, Mikkel Nørgaard, i, el que potser és més important, firma el guió del primer film Nikolaj Arcel i el del segon, Nikolaj Arcel i Rasmus Heisterberg, justament els dos guionistes de la primera versió cinematogràfica (la bona, la sueca) de Män som hatar kvinnor (literalment, Els homes que odien les dones) del suec Stieg Larsson. L'autor es va haver de barallar amb l'editorial perquè li respectessin el títol del llibre atès que el departament de màrqueting al.legava que era catastròfic, que no era gens comercial... Quin ull, el de l'editorial, a la vista dels milions que se n'han venut!

Això sí, malgrat el fulgurant èxit a Suècia, Larsson no va poder impedir que el títol es desvirtués i s'esbravés en les traduccions, tant en català com en un fotimer d'altres llengües, atès que la primera novel.la de Millennium així com la pel.lícula, es van traduir amb un suavitzat i eufemístic Els homes que no estimaven les dones. Tots tres films comparteixen també director de fotografia: Eric Kress.

Hi ha una sèrie de concomitàncies en les obras de Larsson i Adler-Olsen --per exemple, entre la Salander larssoniana i la literalment supervivent protagonista de Misericordia o la marginada però també determinadíssima protagonista de Profanación; o l'extrema maldat i la degeneració de la classe alta--. A més de presentar potents protagonismes femenins, comparteixen la perversitat i la crueltat dels crims, les maneres de matar --tremendes i recargolades--, els assassinats en sèrie, l'horror als mals tractes i a l'abús sexuals a menors, el desig de dibuixar tant els baixos fons del poder i les seves repugnants conxorxes com les miasmes dels departaments policials. En efecte, tots dos beuen --com bona part d'autores i d'autors nòrdics-- de la parella comunista sueca Maj Sjöwall i Per Wahlöö que vessen en les novel.les el vessant social que traspua també la sèrie negra sueca actual.

Hi ha, a més, un aire de família entre Los hombres que no amaban a las mujeres i Misericordia i Profanación, un mateix to i textura, que segurament es deu al fet de compartir guionistes i fotògraf. Hi predomina uns ambients lúgubres i foscos. Tot i que és evident que la pluja i la boira --el fred i la humitat-- s'han d'apuntar a la geografia i al clima, també és cert que, a més de caracteritzar-ne topants i localitzacions, formen part de les pel.lícules, en són també protagonistes, influeixen en els personatges, en les maneres de mirar i d'estar al món.

El protagonista dels films del Departament Q s'abeura, a més, en personatges de la novel.la negra masculina ianqui de mitjans del segle passat. Penso en un Philip Marlowe, en un Sam Spade, solitaris i saturats de fum i d'alcohol o en diferents herois d'alguns films de la mateixa època: amargats i desenganyats, habitualment a causa de la perfídia d'una o més dones.

En efecte, l'inspector Carl Mørck, l'heroi dels casos, és un espècimen paradigmàtic de l'autodestrucció, la solitud i l'obstinació, tot en una peça, i no tan sols perquè s'alimenti malestars i tot tipus de llagues amarant-se d'alcohol i fumant amb desesperació.

A nivell personal, és separat i l'exdona estableix d'altres relacions afectivosexuals (de moment, doncs, cap pena de l'altre món), té un fillastre adolescent i problemàtic, però malgrat tot s'hi relaciona, hi parla (que no és poc) i fins i tot hi compareja. Professionalment, la seva proverbial tossuderia el va fer cometre un greu error a l'hora de resoldre un cas i això va provocar que un col.lega hi morís i que el seu millor amic, i també col.lega, hi quedés impossibilitat. D'aquesta desgràcia plora la criatura.

El seu superior el relega llavors a un departament sense importància, l'envia a l'exili d'un soterrani fosc, estret, polsós i ple d'andròmines, i a una feina irrellevant i sense sortida: classificar els crims sense resoldre de la comissaria. D'aquí neixen els casos del Departament Q. Carl Mørck actua i es relaciona com si les desgràcies i la seva situació personal i professional --el fracàs, les seves obsessions-- li atorguessin una mena de patent de cors per fer el que vol i com ho vol i tractar a baqueta la resta del personal, especialment el subordinat a ell. Actua com si tothom, el món sencer, li degués alguna cosa.

Així, a les pel.lícules, hi té un bon paper la seva parella al Departament Q, un policia d'origen immigrant, un tal Assad (i no Hassan com amb subtilesa aclareix a un col.lega a qui tant li fa un nom com un altre per denominar un no blanc). Assad és un tros de pa (una amiga de la meva mare n'hauria dit que era "bo com una dona", expressió que usava quan pensava en les que es caracteritzen per aguantar-ho tot i més). Amb un paper molt més secundari també hi coneixem una secretària (una altra subalterna, una altra desviació a la norma, en aquest cas no per raó de raça sinó de sexe) que rep el mateix tracte tirànic, desconsiderat i desagraït que Assad. En fi, un clàssic.

Si la truculència no els amoïna, totes dues pel.lícules, malgrat que tenen alguns forats de guió --que intueixo i tinc la temeritat de suposar que les novel.les no tenen--, són prou vistoses.