El model de Berlín

Aquest article també està disponible en castellà

Berlín desprèn energia i Història per tots els porus. És l'autèntica ciutat dels prodigis. Barcelona al seu costat és com una miniatura, una ciutat de butxaca, una joguina.

Berlín és l'antidisseny. Fet amb materials utilitaris i sòlids --de vegades, toscos-- perquè duri i duri. Sòlides voreres; fanals vetustos, sense cap pretensió, que il.luminen tènuement, just perquè no ensopeguis. Res de lluentons ni purpurines.

La ciutat és un contínuum d'edificis nous i vells. Al costat de senyorívoles cases antigues de pisos amb flors a cada balcó, hi aixequen acolorits edificis d'apartaments nous de trinca d'alegres marquesines, oficines i seus d'empreses de vidre sens fi. Entremig, darrere de murs de maons vermells plens de graffitis i reixes esqueixades, hi ha solars reconvertits en jardins provisionals, horts o simplement camps bruts per on el vent arrossega papers de diari. No hi fa res: Berlín no és un aparador, és vida en estat pur.

I Berlín sap com fer recordar la Història; sap honorar-ne les víctimes. Amb grans museus i laberíntics memorials, però també amb gestos commovedors i allunyats de la gesticulació i la grandiloqüència que puntegen molts indrets cabdals i llocs emblemàtics de la ciutat.

Des dels humil.líssims «Stolpersteine», ideats per l'artista alemany Gunter Demnig, una paraula alemanya que vol dir «pedres que poden fer entropessar».

Es tracta de llambordins de formigó de 10 x 10 cm., incrustats a terra, normalment a la vorera, coberts d'una fulla de llautó on hi ha gravats el nom de la persona, la data de naixement, al camp on la van confinar, la data de la mort i (si és el cas) quan hi va ser assassinada, ho diu amb aquesta paraula, res d'eufemismes com «morta» o «matada» de tantes notícies de violència masclista. La placa metàl.lica sobresurt lleument i això fa que sigui fàcil ensopegar-hi, que la sentis i llavors t'hagis d'inclinar (una bona manera de mostrar respecte) per llegir què diu i faci fer-t'hi reflexionar.

Els Stolpersteine no són exclusius de Berlín; n'hi ha pertot Europa, fins i tot a Catalunya.

El que sí és berlinès és l'homenatge tan senzill com potent --menys economia de mitjans impossible-- del Gleis (andana, via...) 17 de l'estació de rodalies de Grunewaldt. En aquella andana van estibar en trens, pitjor que si fossin bestiar, cap als camps d'extermini, totes les jueves i jueus que van detenir a Berlín al llarg de la II Guerra Mundial. Fora, en la rampa d'accés, unes fantasmagòriques i profundes figures humanes excavades en un enorme bloc de marbre ho recorden.

Dalt, s'han substituït els rails d'una de les vies per uns enreixats metàl.lics que recorden cada un del combois que mes rere mes van sortir durant cada any de la guerra i que acaba en un terra fet de trossos de carbó. L'altre fragment de via, que discorre al costat de més enreixats metàl.lics commemoratius, s'ha inutilitzat (esperem que per sempre) a base d'uns bedolls que hi van creixent i creixent. Esfereïdor i íntim, posa el cabells de punxa. IMG_3305 y/o IMG_3307

La barreja de bedolls i barres de ferro --aquest cop, tant els uns com les altres en vertical-- també s'utilitza per recordar el Mauer (el Mur) en alguns llocs del memorial que hi ha a la Bernauerstrasse (entre la Brunnenstrasse i la Gartenstrasse); un lloc que creix dia a dia cada cop més carregat d'informació, d'emoció de sentiment.

Tota Berlín està recosida amb altres lleus indicis que recorden el sofriment humà. De vegades costen de veure; per exemple, les plaques de metall a terra (aquestes no sobresurten) que recorden la pètria barrera del Mur que ara creues sense ni adonar-te'n; o discretíssims detalls sobre les plaques del nom dels carrers que recorden aspectes i topants del Mur.

L'Estat espanyol és el segon país del món amb el nombre de cadàvers més elevat a les cunetes (trist rècord, especialment si es té en compte que el primer és Cambodja), però els partits i governs de dreta es neguen obsessivament a fer un exercici de memòria històrica, de restitució. Per no obrir ferides, diuen. Berlín és tota una lliçó i un exemple de l'intent de suturar-les, d'aplicar-hi alguna mena de bàlsam o, si més no, de retre homenatge a qui tant va patir.