D'astúcia, ridículs, compareixences i paternitat

Aquest article també està disponible en castellà.

Declarar que es procedirà amb astúcia és un oxímoron. S'actua amb astúcia. Pregonar-la té l'efecte d'invalidar-la. Amb el ridícul passa el mateix: més val esmerçar tots els esforços a defugir-lo que a anar manifestant que no el faràs; que una cosa és voler no fer-lo i l'altra, saber-ho evitar. Sobta que el gabinet de premsa, o similars, d'un president fregui el ridícul i no sàpiga que la simple enunciació de l'astúcia tingui la virtut d'engegar-la a rodar. És difícil d'imaginar Ulisses advertint Polifem (o vantant-se'n) que com que ell, Ulisses, és més dèbil actuarà amb astúcia.

Potser l'astúcia és un patrimoni de Convergència, tot i que en la compareixença al Parlament del passat 26 de setembre del pare polític del president Mas, és a dir, del senyor Pujol, no és fàcil escatir quin paper hi va jugar.

En la primera intervenció, l'expresident va explicar una llarga, guarnida i, en cert sentit, entretinguda historieta. Suposo que per a una psicoanalista --però jo no en sóc-- deu ser fàcilment analitzable. Va consistir en un cant esbiaixat al seu pare en el transcurs del qual va informar que, en temps de dictadura i autarquia, el seu admirat progenitor havia fet una fortuna amb el contraban de divises. Fins i tot es va permetre el luxe de recomanar-ne bibliografia i això potser dóna pistes sobre el to de la intervenció posterior i la no resposta airada a les, en general, respectuoses i pertinents preguntes que li van adreçar les i els portaveus dels partits.

En efecte, no en va respondre cap ni una: ni sobre l'assumpte que ell mateix considerava que podien gosar-li preguntar (l'evadida presumpta herència) ni sobre el que segons deia la carta que l'instava a comparèixer era pertinent inquirir (els vint-i-tres anys de mandat). Ho va vestir d'una indignada rebequeria impròpia d'un parlament. En una actualització del prepotent «ara no toca» amb què en el passat va evitar donar resposta a un gavadal de pertinents qüestions simplement perquè l'incomodaven, va esbroncar amb ràbia i menyspreu --a mig aire d'un mestretites, el barrufet remugaire, un petit déu-reietó tronant i un avi dèspota-- la concurrència. Paradoxalment la va acusar d'intoxicació, de no ser gent seriosa, de poca honestedat, de frivolitat, d'embolicar la troca, d'infantilisme i, ja en el paroxisme, de mancament no només intel.lectual sinó moral, i sobretot, sobretot, la va acusar de mentir. Una pista d'aquesta contradictòria andanada pot ser el títol d'una revista que estava a punt d'engegar una de les seves fundacions: IVA. Idees, Valors, Actituds. Amarg sarcasme.

També la va acusar de barrejar qüestions i perdre's en detalls nimis, quan, de fet, prèviament l'expresident havia posat en el mateix sac qüestions polítiques com la LOAPA o el 23-F i les dificultats d'una empresa (privada) com Enciclopèdia Catalana; sorprenentment fins i tot en va citar un dels diccionaris, el de sànscrit. Va amenaçar amb metàfores de branques rompudes i nius malmesos sense excepció (metaforitzessin el que metaforitzessin). Si era una astuta maniobra per dissimular l'objectiu de no contestar, el tremolor irat de les mans va demostrar que en perdia el control. No va tenir prou astúcia per adonar-se que ni el país ni la gent està ja per aguantar renys i escridassades; ni per empassar-se la historieta (o deixar-s'hi enlluernar) amb què va intentar encantar la concurrència en la primera intervenció. (Sigui dit de passada, des del 25 de juliol s'entén molt més el perenne somriure de Monnalisa que Fèlix Millet passeja pels jutjats.)

Un detall interessant de la compareixença va ser que Pujol va informar que ja era força ric abans de dedicar-se a la política (encara que això no exclou que una persona pugui tenir la temptació de dedicar-s'hi per fer-se'n encara més). Lligat a això, hi va haver un altre aspecte ben notable. Va presentar la seva dedicació a la política com un sacrifici enorme, com un servei, com una renúncia (no ho sembla atès que les alternatives que se li van acudir --relativament jove però ja ric-- eren dedicar-se als negocis, donar voltes al món, col.leccionar obres d'art, finançar iniciatives científiques i poca cosa més). No sembla que dedicar-te al que més tens ganes de fer, al que et demana el cos, sigui una renúncia, sobretot si és el que més plenament et satisfà. És difícil mantenir que lliurar-se al que literalment va definir com la seva «raó de ser» pugui considerar-se un sacrifici (em fa l'efecte que moltes grans trajectòries es deuen a un pur, útil i sa egoisme). S'hi ha d'afegir, a més, la recompensa d'haver complert un deure moral i totes les que se'n deriven si la persona és cristiana.

Això porta a un altre detall que tampoc no és gens trivial. Molt a la masculina manera, la dedicació no li ha ocasionat cap renúncia: va poder compaginar-la amb la vida privada i personal, així com procrear una nombrosa prole i sempre va tenir resolts els problemes d'intendència. És un lloc comú l'anècdota que explica que quan Pujol es va declarar a la seva futura dona va dir-li que ella seria sempre la segona, que la primera era Catalunya (plantejament i frase dignes també de psicoanàlisi). Ningú el va criticar per dedicar-se en exclusiva i amb cos i ànima a la causa que volia. Al contrari, hi ha qui ho veu molt meritori. S'imaginen la mateixa trajectòria protagonitzada per una política? Quina vida privada hauria pogut tenir una dona en aquest cas?, quina s'hauria pogut permetre un excés tan gran a l'hora de reproduir-se? Com seria jutjada una dona que donés a llum set cops i no se'n preocupés més?, que ni tan sols sabés a què es dedica la descendència?