Charlotte Perkins Gilman: de com embolicar el cànon literari amb un terrorífic paper groc
Acaba de publicar-se una obra cabdal del cànon literari estatunidenc i de la literatura escrita per dones: El paper de paret groc de Charlotte Perkins Gilman. Inserit en el marc d'un conte gòtic, és un esborronador al.legat a favor de la insubmissió de les dones respecte a la fèrula marital i al poder patriarcal, a mig camí d'una fabulació feminista i d'un testimoni personal.
Aquest article també està disponible en castellà
Charlotte Perkins Gilman (1860-1935) és una de les escriptores més importants de les lletres nord-americanes de la seva època i una figura cabdal del feminisme, del socialisme reformista i del pensament als EUA. De la transcendència de la seva influent obra, en pot donar una idea que l'escriptora Rebecca West (1892-1983), una de les ments més lúcides de l'època, la considerés «la dona més gran al món avui dia».
Charlotte Gilman té una extensa obra. Va escriure dos llibres de poesia; mitja dotzena d'obres de teatre; sis novel.les, entre les quals, una obra important per a la ciència-ficció (Terra d'Elles); uns cent noranta relats curts, variadíssims i d'una qualitat enorme, que amb el pas del temps van agafant més i més rellevància; deu llibres d'assaig i una infinitat de vibrants articles publicats en diverses revistes.
Per si fos poc, entre el 1909 i el 1916 va publicar la revista The Forerunner. Revista que tractava els temes més variats: des de les malalties venèries a la contaminació acústica, encara que el compromís més estret el tenia amb els drets de les dones i el socialisme. L'escrivia ella íntegrament: editorials, articles crítics, ressenyes..., ja fos en forma d'assaig, de poesia o de ficció. Com que cada revista es componia d'unes vint-i-una mil paraules, es pot constatar la feina ingent que devia significar per a una sola escriptora. A tota aquesta obra cal afegir una sucosa autobiografia, així com les cartes i els diaris publicats pòstumament.
Tot i ser una obra ben polièdrica, paradoxalment es pot afirmar que Charlotte Gilman va escriure sempre un mateix llibre, atès que sempre parla de com aconseguir l'avenç de la humanitat, tenint ben present que sense l'emancipació de les dones no és possible aquest progrés.
Potser la narració que en divergeix més és El paper de paret groc, la peça més coneguda i emblemàtica que va escriure. Una autèntica joia. Tan bon punt es va publicar, va causar una «tremenda impressió» i tingué una força repercussió. Des de l'any 1970 és una peça indiscutible del cànon literari ianqui i del de la literatura escrita per dones. De la vigència, abans i ara, d'El paper de paret groc, en són testimoni els centenars d'estudis dedicats a analitzar-la. La Feminist Press tota sola en va vendre dos-cents cinquanta mil exemplars abans del 1998; tot un best-seller.
De l'actualitat d'El paper de paret groc, en pot donar compte també les versions que se n'han fet per al cine, el teatre, la televisió o la ràdio. Hi ha com a mínim tres àudios; se n'han fet cinc pel.lícules --les tres últimes, els anys 2014, 2015 i 2016--; se n'han portat a terme tres adaptacions televisives i s'ha girat sis cops per al teatre, la major part últimament.
Se n'acaba de publicar una edició amb un afegit important, l'article titulat «Per què vaig escriure El paper de paret groc» que l'autora va publicar uns quants anys més tard, el 1913, justament en un dels números de la revista The Forerunner.
El paper de paret groc il.lustra una desfeta mental i la narra amb extraordinari i sostingut tremp, ull clínic i agudesa psicològica. D'arrel autobiogràfica, la història arrenca el 1884 quan una Charlotte Gilman de vint-i-quatre anys, empesa en part pel sentit del deure, decideix casar-se amb una enamorat fervent i tossut que passava un mal moment. Incapaç d'encotillar-se al model prescrit per a les dones d'aquell temps i esdevenir un «àngel de la llar», el seu estat mental va començar a anar de mal borràs. Al març del 1885 va néixer la seva filla Katharine i la depressió no va fer més que agreujar-se. En aquella època la recepta per a les dones en aquesta situació era: res d'escriure, res de llegir, res de pensar. Tractament que la va fer passar d'estar malament a literalment arrossegar-se.
Inserit en el marc d'un conte gòtic, és un esborronador al.legat a favor de la insubmissió de les dones respecte a la fèrula marital i al poder patriarcal, a mig camí d'una fabulació feminista i d'un testimoni personal. El joc d'oposicions, de miralls, l'ambivalència, el doten com a mínim de dues lectures. D'una banda, s'hi descriu fil per randa i amb gran realisme el terrorífic procés d'embogiment d'una dona; pertorbació que segueix una lògica implacable. De l'altra, com a conte de terror que és, tot porta a admetre, ni que sigui metafòricament, que tant el paper groc de la paret com la mansió tenen alguna cosa rara i que potser les presències que sent la protagonista no són mers corrents d'aire i que, és clar, tot això, al seu torn, pot ser que empenyi la protagonista a la vora del precipici. Totes dues lectures --trama i ordit-- s'entortolliguen fornint al text una enorme coherència i una gran abundància de sentits, i el conforma com un llibre originalíssim. No és, doncs, estrany que de seguida que es va publicar passés a ser considerat una obra clàssica de la literatura de terror. Una obra mestra.