Cañete com a símptoma (2): de què tenen por?

Aquest article també està disponible en castellà.

En l'últim article parlava d'un polític, Arias Cañete, que es fa por a si mateix quan és autèntic i que en el fragor d'un debat --com un brau ferit-- pot entrar a matar. Primer de tot, i incidentalment, ens hauríem de preguntar si un senyor que s'autotem justament quan es mostra i manifesta com és de debò, està capacitat per ser cap de llista, ministre, comissari o qualsevol altre càrrec. També incidentalment s'ha de dir que és incomprensible que els mateixos diaris que tant van criticar l'accent de Rovira, Herrera i Rull al Parlament espanyol no tinguin res a dir de la manera compulsiva i goluda com Arias Cañete s'empassa consonants i vocals com si fossin torrades amb «manteca colorá» (això sí, sempre servides per personal autòcton).

En aquell article, es transcrivia un petit fragment d'unes sonades, diguem-ne, declaracions: «El debate entre un hombre y una mujer es muy complicado, porque si haces un abuso de superioridad intelectual, o lo que sea, parece que eres un machista que está acorralando a una mujer indefensa» i hi deia que, a parer meu, una frase força significativa era l'incís «o lo que sea».

En efecte, aquest «lo que sea» (sigui el que sigui), venint de qui ve, posa la pell de gallina. Perquè Arias Cañete, amb franquesa casernària, va afirmar en les mateixes declaracions: «en un debate con el señor Rubacalba podemos dar toda la leña recíproca y decirnos todas las barbaridades». És a dir, que entre homes s'està com a casa, no hi ha problemes, s'hi estableix un debat entre iguals, però que una dona (i l'elecció de les paraules mai no és casual) «provoca»: «en un debate con todas las provocaciones que ha hecho la señora Valenciano, con toda la demagogia que ha puesto encima de la mesa...».

I això ens porta al quid de la qüestió i és sagnant i molt rellevant. Per què Valenciano, una política, l'incomoda i un polític, no? S'ha d'agrair a Arias Cañete que hagi posat de manifest d'una manera tan diàfana el malestar que senten alguns homes quan han de jugar-se el quartos, discutir, debatre..., amb una dona. La mateixa incomoditat que segons algunes periodistes mostrava un altre polític, Jordi Pujol: a l'hora de ser entrevistat, preferia homes. No és pas l'únic.

I ve de lluny. En una ocasió, la Societat Reial de Geografia va excloure del banquet anual de 1894 la infermera Kate Marsden per estalviar-li la tortura d'haver d'inhalar el fum dels havans que fumarien els altres convidats. Ridícula raó si es té en compte que Marsden havia passat l'últim any treballant en una comunitat de leprosos i leproses abandonades a la seva sort en la inhòspita i gelada Sibèria. En aquest moment seria una exclusió inacceptable.

De tota manera, altres casos molt semblants encara no ho són. Fa quatre anys vaig guardar un retall de premsa i fins avui no he sabut ben bé per què. S'hi explicava que un dels motius principals de Roger Guesnerie per proposar el seu vell amic Nicholas Stern com a membre del Col.legi de França és que així podrien parlar de rugbi... No m'estendre sobre la poca objectivitat del mèrit ni la relació amb el càrrec, però vull fer esment de les conseqüències que corporativisme tan tronat té en l'exclusió de les dones dels espais públics. Aquest cas posa de manifest el greu perjudici que els suposa compartir espai amb dones que potser no saben parlar de rugbi (o de futbol, o de toros, o de dones, o de qualsevol de les coses importants de la vida) i mostra tant un dels mecanismes d'exclusió, com la reluctància a admetre dones en molts àmbits. Explica els sostres de vidre no tan sols en el camp de la política sinó arreu (en l'esport, en l'empresa, en l'acadèmia...). Ull viu a fer llenya, a fer riota, només d'un cas extrem i despullat com el de Cañete i no qüestionar tots els petits o no tan petits comportaments que el sustenten i el possibiliten.

Si anem a casos extrems, aquest neguit i aquesta angúnia a compartir llocs i temps és a la base -de fet, n'és el tret més distintiu- de la major part d'Esglésies, per exemple, d'una de les que ens toca més a prop, la romana i apostòlica. Només de pensar en la possibilitat de tractar amb dones, de compartir espais, debats i decisions, se'ls posen els cabells de punta. Fins al punt que hi ha clergues d'una Església germana -l'anglicana- que prefereixen renegar de la seva fe, passar-se de bàndol i abraçar la catòlica abans d'admetre capellanes i bisbes en pla d'igualtat. Aquest rebuig a respectar, a tenir en consideració, a acceptar, no «l'altri», sinó «l'altra», arriba al paroxisme criminal en religions i sistemes polítics que consideren no tan sols que les dones no poden estar en l'àmbit públic (en això coincideixen amb Arias Cañete des del moment que es declara impotent i incapaç per debatre-hi) sinó que en rebutgen i n'estigmatitzen el més elemental, inevitable i imprescindible: el simple cos.

Realment, de què tenen por?