Banderes, piulades i lleis

Aquest article també està disponible en castellà

Fa poc Pedro Sánchez es va autoproclamar amb gran aparat, pompa i circumstància candidat a la presidència del govern central pel PSOE. La major part de la premsa va destacar l'enorme i il.limitada bandera espanyola davant de la qual es va erigir en presindenciable. A mi la tria no em va estranyar gens: està en consonància amb el tosc ideari i el limitat pensament d'un polític que confon sobirania i independència. La major part de la població catalana quan li pregunten per la qüestió, malgrat que no es dedica professionalment a la política ni en viu, sap distingir nítidament entre l'una i l'altra, sap destriar fins on arriba un concepte i cap on va l'altre.

No. El que em va cridar l'atenció va ser la pujada a la tarima de la màster en Administració d'empreses i experta en captació de fons per al Tercer Sector, docent de la Universitat Complutense i sòcia-directora de la empresa Task Force, Begoña Gómez; Pedro Sánchez és el seu marit. Gómez, abillada a joc amb la bandera i després d'amollar un «muy bien» entusiasta quan el seu espòs va proferir el pinyol final de l'autoproclamació, va pujar a l'estrada en qualitat de descans del guerrer: ell li va donar les gràcies perquè cada nit, quan torna a casa, l'alegria (d'ella) esborra el seu cansament. No se sap el somriure de qui l'espera a ella quan torna de pencar i de complir la seva doble jornada laboral fins a quin punt la descansa.

(Un detall congruent amb la informació anterior. Veig atònita que en els temps mort i mitges parts del mundial de bàsquet femení, en comptes de saltar a la pista graciosos i airosos jovincells a fer cabrioles i contorsions per alegrar la vista del públic, ho fan noies; com en el bàsquet masculí.)

No vaig poder evitar fer la regla de la inversió. I no, no m'imagino ni Colau, ni Carmena, ni Oltra, ni Cifuentes o Merkel, ni tantes altres, fent fer aquest galdós i subsidiari paper d'estrassa a un hipotètic company. També és veritat que no els cal per a res.

La gesta va coincidir més o menys amb l'esbombament de les abjectes i fastigoses piulades que Guillermo Zapata va escriure l'any 2011. Comentaris, per cert, a l'alçària (la mateixa baixesa moral i intel.lectual) de força manifestacions públiques de, per exemple, dirigents ben en actiu del PP, però que tant al partit com a la Fiscalia els deuen semblar bromes sense cap malícia ni importància (incloses intimidadores salutacions nazis braç enlaire) atès que, contràriament a com opinen dels comentaris de Zapata, no troben gens perseguibles.

El més remarcable, però, és que amb els dies s'ha anat posant l'accent només en les piulades de Zapata que humilien les víctimes del terrorisme i el nazisme, i s'han anat oblidant o deixant de banda les recargolades ofenses de Zapata contra les nenes d'Alcàsser --un crim que per temps que passi no deixarà d'esborronar i de posar els pèls de punxa--, o contra Marta del Castillo, víctima al seu torn de la més cruel de les violències masclistes. És a dir, casos en què les víctimes involucrades són dones.

Totes dues informacions han coincidit també amb la notícia de l'encíclica Laudato sii escrita per l'actual Papa en la qual alerta sobre el perill que suposa el canvi climàtic i advoca a favor d'una visió més ecològica del món. Document rebut amb grans escarafalls i alegria sense fissures per gran part de la premsa i formacions d'esquerra. Només que el Papa fes un gest a favor de les dones, només una paraula seva, i podria començar a adquirir alguna credibilitat i autoritat a ulls d'algunes dones, potser també d'alguns homes; seria la demostració que realment advoca per autèntics canvis. Però curiosament tant l'Església com el PP són benevolents amb els «pecats» que cometen els homes però no pas amb els de les dones. L'homosexualitat al Papa ja no li sembla una infàmia, fins i tot ha afirmat que qui és ell per jutjar-la (no sé si va pensar, quan tan compassivament ho afirmava, que hi ha gaies dones) i el PP va preferir abraonar-se contra la llei de l'avortament i deixar en pau la llei del matrimoni homosexual tot i que va dir que també la recorreria. Potser perquè els homes no avorten però en canvi sí que es casen.

Una última notícia ja que ve a tomb per partida doble atès que ara fa just deu anys es va aprovar la pionera llei a favor del matrimoni homosexual sense restricció de drets de l'Estat Espanyol. Les tres jutgesses del Tribunal Suprem ianqui --és a dir, totes-- han votat a favor del matrimoni homosexual. Si tenim en compte que el resultat ha estat un ajustat cinc a quatre, facin comptes sobre el tant per cent d'homes que hi ha votat a favor. Potser aquest resultat explica algunes resistències papals.