Un comunicat esfereïdor i gens plàcid
Aquest article també està disponible en castellà.
El comunicat de Plácido Domingo arran de les revelacions-denúncies de vuit cantants i una ballarina sobre els assetjaments sexuals que el cantant els va infligir estalvien l’etern debat entre el dret de les víctimes a no callar i a no ser silenciades quan aconsegueixen espolsar-se el pànic i el dret de l’innocent a no ser condemnat sense proves. El repassarem.
Domingo comença amb una defensa-atac típica: les proves no són fiables atès que les denunciants són anònimes. Amb aquest inici n’oblitera i en fulmina una, la mezzosoprano Patricia Wulf (EUA, 1958), i ull al detall, cantant d’òpera jubilada després d’una llarga carrera; és a dir, ja no ha de témer cap represàlia professional. El patriarcat sempre s’ha servit de la suposada manca de proves en aquest tipus de casos per excusar les seves turpituds, perpetuar el seu poder i continuar disposant sexualment de les dones. A més, són, segons ell, acusacions «inexactes» (inaccurate, en l’original). Potser no són precises però l’important és que no les nega.
A pesar d’inexactituds i d’anonimats és dolorós ¡per a ell! haver-se de sentir dir que ha molestat o incomodat algú. I s’aplica per segon cop el mateix cataplasma: els molts anys que han passat, són fets del passat. Si per a ell ara és dolorós, que intenti posar-se a la pell de les denunciants quan les va abordar i provi d’imaginar-se què és el dolor.
A continuació veiem, doncs, que s’administra un emplastre sor Virginia. A tenor del que declara la gens anònima Wulf, s’ha de tenir una estranya percepció de les coses per pensar-se que hi havia consens. Sembla molt suposar. Després dedica un breu paràgraf a amollar un tòpic de manual.
Afirma indirectament que les denunciants no el coneixien o no hi havien treballat i apel.la a persones que sí que ho han fet. Un cop més, inexacte: Wulf hi va treballar a l’Òpera de Whasington. Dues de les denunciants afirmen que mai més van ser contractades per actuar amb ell.
«Los que me conocen saben como soy y saben que siempre he valorado igual a las personas». ¿Els sona? És un clàssic. Són les paraules de l’exministre Miguel Arias Cañete després de dir una masclistada tal com que havia donat peixet a la candidata socialista Elena Valenciano per no aclaparar-la amb la seva intel.ligència (la d’ell) en un debat que acabaven de tenir.
Que Domingo perjudiqués, ofengués o avergonyís algú no implica que perjudiqués, ofengués o avergonyís totes les dones. Segur que a Montserrat Caballé, no (almenys en aquest sentit). La diva va revelar en una entrevista de ja fa trenta anys a Mercedes Milá que el tenor no volia treballar amb ella perquè estava grossa. Que ho podia demostrar amb cartes de diferents directors de teatres d’òpera. A ella, concretament, la volia ben lluny. Dues cares d’una mateixa moneda.
Pensar que un depredador, per massiu que sigui, no és selectiu, és anar contra tota evidència. Un cop vaig sentir dir a un polític exseminarista que la pederàstia de l’Església no existia perquè a ell no l’havia assetjat cap capellà durant la seva estada al seminari. Si tornem al cas desgraciadament totes i tots tenim proves de l’astúcia i el fred càlcul dels abusadors sexuals, cap lloc de treball se n’escapa: vaig treballar en un institut que el director ho era. Al marge de l’assetjada (o assetjades, que no ho sabem) ningú se n’havia adonat; al contrari. Lliga amb les declaracions d’incrèdules veïnes i veïns sobre la pretesa bondat d’un maltractador quan l’enxampen.
Heus aquí la mare dels ous. La «normalitat» de l’abús a les dones, a les companyes de treball, especialment si l’agressor té poder i/o prestigi. Una confessió en tota regla que desmenteix, de passada, qui el defensa. Ho feia perquè podia; ho feia perquè no passava res; ho feia perquè les dones no piulaven, i si piulaven, rebien.
Sort que una part més o menys gran d’homes amb poder i/o prestigi no es regien per aquests laxos estàndards pel que fa a agredir les dones.
Acaba, doncs, amb una curiosa pirueta que barreja dos tipus d’estàndards. ¿O està dient que com que és tan gran cantant té butlla, que no se li ha de tenir en compte res? Com encara es fa per als polítics (Jair Bolsonaro, Donald Trump, Rodrigo Duterte, Vladimir Putin, Joe Biden...), o per a homes impulsats pel poder polític (sembla que del 1991 al 2018 no hagi canviat res: tant Clarence Thomas com Brett Kavanaugh són membres del Tribunal Suprem ianqui malgrat les fonamentades denúncies d’Anita Hill i Christine Ford, respectivament), o per als futbolistes d’elit.
Dos detalls.
Un. Diverses professionals (és un altre clàssic que es busquin veus femenines per defensar masclistes) han sortit en defensa de Domingo. Perfecte. A grans trets venen a dir que a elles no les ha assetjat. És curiós com ho explica de vegades la premsa. El titular d’un diari deia: «La soprano Pilar Jurado defensa Plácido Domingo: ’És un perfecte cavaller’», però ja el subtítol dona alguna pista de l’opinió molt més matisada de Jurado: «La presidenta de la SGAE afirma que ‘mai s’ha sentit assetjada’ en la seva relació amb el tenor». I al cos de l’article, lluny de la imatge irreprotxable i impol.luta que en dona el titular, apunta una cosa tan raonable, irrebatible i lògica com aquesta:
Dos. Al marge de les nou denunciants, força testimonis han parlat del secret a veus que era el mal comportament, els assetjaments constants de Domingo. Moltes de les dones que l’acusen expliquen que hi havia col.legues que els advertien repetidament que mai es quedessin soles amb Domingo, ni tan sols a l’ascensor.
Tinc una amiga que ja fa més de trenta anys que no puja amb cap desconegut a un ascensor. Educadament el o els deixa pujar abans que ella. Se la titllava de desconfiada, de menysprear els homes, d’exagerada, de radical. El temps acaba posant les coses a lloc.
