Un braç trencat (escrit amb un dit —i un ratolí—)
Sempre, però, ens quedarà la literatura. La literatura, aquest miracle i aquest bàlsam.
Aquest article també està disponible en castellà.
Trencar-se el braç. De la manera més ximple. Com es trenquen els ossos les persones grans; les ancianes, les velles. Una mínima protuberància, un sortint al terra i allà que et desplomes sense remissió, caus indefectiblement i inexorablement a plom; un pes mort. Una llei en general tan útil com la de la gravetat esdevé cada cop més greu —exponencialment més greu— a mida que passen els anys. Un nen, una adolescent, una persona jove, no s’hauria fet res. Què dic, ¡no hauria ni caigut!
Si ets al Pirineu, llavors —encara que no siguis a Llavorsí—, arriba l’hora de deambular per ambulatoris i viles.
A Sort, capital de la comarca del Pallars Sobirà, 2.164 habitants a l’hivern (no vull ni imaginar-me quanta gent aplega a l’estiu sense comptar-hi la rodalia), no hi fan radiografies. A la Pobla de Segur, segon municipi de la comarca del Pallars Jussà, 2.939 habitants a l’hivern (no vull ni imaginar-me la gent que...), tampoc no en fan. A Tremp, sí. A l’hospital comarcal. És a dir, a uns cinquanta quilòmetres de la caiguda.
La sanitat, com l’educació, com tantes coses, gairebé totes les importants, funciona a pesar de la política, malgrat qui presumptament les planifica. Comarques buidades a palades, a consciència. Abandonades a la seva sort.
Un cop enguixat el braç, la vida continua i si anar-se fent gran implica estar sotmesa a una altra llei implacable, la de la lentitud, trencar-se un braç, l’accelera fins a límits insospitats. Un bon correctiu per a la prepotència; un toc d’atenció respecte a la necessària i inesquivable dependència i interdependència humanes. Una provocació exasperant a la paciència. Anuncia els dies que vindran. Filles que es converteixen en mares de ses mares; que els tallen les ungles, que els renten el cap.
Sempre, però, ens quedarà la literatura. La literatura, aquest miracle i aquest bàlsam; sense metàfora pot afirmar-se que és una de les fonts de coneixement més precises i acurades que hi ha.
Asseguda a la sala d’espera de l’hospital (abans o després que el braç fos enguixat, que no ho recordo i tant li fa), riure a riallades amb un agut comentari de la molt perversa i intel.ligent Margaret Atwood sobre algun topant miserable de la vellesa a Nueve cuentos malvados.
No és estrany, a Atwood —que va néixer el 1939— sempre li ha preocupat el cos; seria inexplicable, per tant, que a l’edat que té i en aquest recull del 2014 no s’ocupés de la malaltia, la degradació, la mort i, sobretot, la vellesa, a més dels temes habituals: el desig, la literatura, l’èxit, la condició humana... Ho fa com sempre, des de la lucidesa que li atorga el feminisme, un sentit de l’humor encomanadís i un do de l’anticipació desbordant, no tan sols als tres primers contes ben travats i encadenats («Alphinlandia», «El aparecido» i «La dama oscura») sinó al llarg de tot el llibre.
No està sola. Perquè mira si en saben les escriptores de parlar de la vellesa i del cos que s’encongeix curull de trastorns i de dolors. Sàvies, s’allunyen de la perniciosa autoajuda i diuen amb magistral gràcia veritats com mans esteses.
Tenim obres clàssiques i monumentals com l’assaig La vejez de Simone de Beauvoir (1908-1986). De la gran Diana Athill (1917-2019 —ens havia fet creure que no es moriria mai—), tenim com a mínim dos dels volums autobiogràfics, Stet. Vale lo tachado, escrit als vuitanta-tres anys, i especialment i sobretot Antes de que esto se acabe. Confesiones de una mujer que ha vivido intensamente, escrit als noranta-un. Em ve al cap l’extraordinària novel.la, per subversiva i inesperada, mirall de velles indignes, Toda pasión apagada de Vita Sackville-West (1892-1962), o les profundes i il.luminadores reflexions de Vivian Gornick (1935) a, per exemple, La mujer singular y la ciudad.
Al penúltim llibre d’Ursula K. Le Guin (1929-2018), a Contar es escuchar. Sobre la escritura, la lectura y la imaginación, hi trobem força fragments que parlen de la vellesa; per exemple:
¡Quanta raó que té! També en aquest aspecte falten o se silencien models; i els tòpics corroeixen. O aquest altre tros lluny, ben lluny, de les prescripcions de l’autoajuda.
Margaret Drabble, que és com Atwoood de l’any 1939, a Llega la negra crecida, novel.la que bàsicament es dedica a analitzar la vellesa afirma:
I com que la via de les relacions familiars, especialment amb filla i fill, aclareix també.
Acabo amb un somriure, amb poesia. Amb una breu composició de Les banyes del croissant, l’últim llibre de la mallorquina Antonina Canyelles (Palma, 1942).
