Tremebundes semblances
No hi ha res més semblant a l’anticatalanisme del segle passat que l’actual o que el del 29 de setembre passat.
Aquest article també està disponible en castellà.
La setmana passada la premsa es va fer ressò de l’estrena de la sèrie televisiva Elegidos para la gloria sobre el projecte Mercury 7. Es basa en The Right Stuff (1979) de Tom Wolfe; prèviament a la sèrie, el 1983, ja se n’havia fet una pel.lícula.
Em va interessar veure que molts diaris feien esment de les famílies i sobretot de les dones dels astronautes i subratllaven que a l’època (1959-1970) les dones vivien en una posició subordinada. Esmenta els casos de Trudy Cooper —una pilot que va relegar les seves fites i carrera pressionada perquè oferís la imatge d’una família feliç al costat d’un d’ells—, o de Louise Shepard que es va negar a permetre que la popularitat del marit afectés a la seva llar. (Aquesta reincidència es deu al fet que la major part dels diaris han usat una notícia servida automàticament per l’Agència EFE.)
Tornem al cas. Em va alarmar veure que la premsa postul.lava (més que insinuava) que els únics papers possibles per a les dones de l’època eren els papers que van fer les respectives esposes. Nega així, no tan sols que la cosmonauta russa Valentina Tereixkova ja havia sortit a l’espai exterior en aquella època (1963), sinó també una de les grans epopeies del segle passat: la de les Mercury 13. Un projecte finançat per la pionera de l’aviació, Jaqueline Cochran, en què es van embarcar tretze experimentades i consumades aviadores ianquis, fos quina fos la seva situació familiar i personal.
Aquelles pilots van demostrar objectivament que eren més aptes que els homes per anar a l’espai: pesaven menys, consumien menys oxigen i, encara més important, tenien més estabilitat i resistència psicològica. El projecte Mercury 13 desemmascara el tòpic que les dones no han fet mai res en el passat (o el que és el mateix, en temps del projecte masculí Mercury 7) i, de retruc, que quan ho fan no s’hi han d’esforçar; les Mercury 13 van ser essencials per a les astronautes posteriors.
Dos documentals posen algunes coses al seu lloc i mostren la ignomínia d’impedir a les pilots conquistar l’espai. Es tracta d’Space Ladies. Deferred liftoff de Rebecca Boulanger (França, 2002, Planete & Film Concepts Associes) i Mercury 13 de Heather Walsh i David Sington (EUA, 2018).
I és que no hi ha res més semblant al masclisme del segle passat (o dels segles anteriors) que l’actual.
El 29 de setembre la FAES de José Mª Aznar va publicar una anotació que literalment deia:
És rellevant l’ús del substantiu «catalán», atès que és ben sabut que l’actual ministre de Sanitat, el socialista Salvador Illa, és un perillós, fementit i recalcitrant independentista disposat a tot per destruir Espanya i Madrid i per proclamar la República catalana. Ens retrotrau, per exemple, a l’«antes roja que rota» o a l’«antes alemana que catalana».
Seria interessant, d’altra banda, que diaris que van publicar en primera plana que Tamara Carrasco era una terrorista i que se l’encausava per rebel.lió i sedició (per un missatge de veu), publiquessin també ara a la portada que —després d’un calvari que només ella sap— l’hagin absolt. Seria bo que aquesta mateixa premsa publiqués a primera pagina que tota la gent encausada per terrorisme dins l’operació Judas (¡quin gran nom!), acusada d’estar a punt a punt de fer bombes (¡a casa seva tenien material tan explosiu com el lleixiu!), és tota sense excepció al carrer; encara que cada persona immersa en un viacrucis personal.
I és que no hi ha res més semblant a l’anticatalanisme del segle passat que l’actual o que el del 29 de setembre passat.
Arran d’una denúncia per agressió sexual el 2014, quan encara era diputat al Parlament per la CUP—que l’interessat admet— i una per abús sexual cinc anys després —que l’interessat nega—, el mateix Quim Arrufat, ara exdiputat, ha penjat un vídeo on respecte a l’agressió sexual que sí que admet, manifesta que «involuntàriament havia causat un cert dolor a una noia» i més endavant afegeix que «no soc un agressor, he arribat a creure que sí, però no ho soc». (Fragment del comunicat de Plácido (¡Viva el rey!) Domingo l’agost del 2019: «es doloroso escuchar que puede haber molestado a alguien o haberle hecho sentir incómoda, sin importar cuánto tiempo haya pasado y a pesar de mis mejores intenciones».)
Independentment de com s’acabi el cas al si de la CUP —organització que va donar i dona suport a la dona— i del que dictaminin els tribunals, si és que els casos mai arriben a judici, constato consternada les trampes que Arrufat fa amb la llengua. De quina manera un home que ha admès que va cometre una agressió sexual i que, per tant, va infligir més que un cert dolor a una persona, retorça i violenta la llengua, amb quina mala intenció usa eufemismes.
I és que no hi ha res més semblant a un masclista, a un agressor sexual del segle passat i/o de dretes, que un agressor d’aquest segle i/o d’esquerres.
