Sue Grafton ha mort, ¡llarga vida a Kinsey Millhone!
Aquest article també está disponible en castellà.
El 28 de desembre passat va morir l'escriptora nord-americana Sue Grafton i de retruc la immortal detectiva Kinsey Millhone. Mai més sabrem com hauria acabat una de les més ambicioses sagues de lladres i serenes que s'han escrit.
Nascuda el 1940 a Louisville (Kentucky), Sue_Grafton, llicenciada en llengua i literatura anglesa, abans d'emprendre l'extraordinari «The Kinsey Millhone Alphabet Series», va publicar dues novel.les, va treballar com a periodista, actriu i guionista i com adaptadora per al cine i la televisió.
L'Alfabet és una col.lecció de llibres escrita entre 1982 («A» Is for Alibi) i 2017 («Y» Is for Yesterday). Publicada a un ritme aproximat d'una novel.la per any, cada volum correspon a una de les lletres de l'abecedari. Edicions 62 n'ha traduït unes quantes.
Més d'una i de tres han estat guardonades. El 2019 tenia previst publicar l'última: «Z» Is for Zero. Ens l'haurem de pintar a l'oli: no la llegirem mai. Potser perquè havia treballat a Hollywood durant quinze anys, Grafton era completament contrària a vendre'n els drets al cinema o a la televisió, o que una altra escriptora o escriptor escrivís en el seu nom o s'apropiés dels seus personatges.
La sèrie va néixer quan una Sue Grafton indignadíssima amb un marit de qui s'estava separant va decidir que era força més pràctic i molt menys perillós matar-lo en la ficció que en la realitat (A d'Adulteri, traduït el 2001).
La detectiva Kinsey Millhone, que exerceix a Califòrnia (en una inventada Santa Teresa, a uns cent cinquanta quilòmetres de Los Angeles, escenari de tantes novel.les clàssiques del gènere), articula l'abecedari.
Tot i que el temps de la sèrie és més lent que el real, a cada novel.la la veiem evolucionar i afinar-se, veiem com acumula encant i experiència, veiem com sent i pensa, com pateix i disfruta. Quan comença la primer novel.la té trenta-dos anys; sis llibres més tard («G» Is for Gumshoe, 1990), en fa trenta-tres.
Al llarg de les novel.les coneixem la tia, que és qui l'educa; Henry Pitts, l'octogenari i guapíssim propietari que li lloga la casa i que, en el minúscul espai d'un aparcament, n'hi fa construir una de nova quan en un dels llibres li bomben la que habitava. També coneixem el peculiar humor de l'hongaresa Rosie, la propietària del bar on sol anar, així com el personal lligat a la seva feina i vida.
Seguim també les seves no sempre senzilles vicissituds laborals; les ambivalents i peculiars relacions que té amb el footing o la feina domèstica. El singular punt de vista de Millhone sobre aquesta última tasca es pot veure, per exemple, quan aplega tot de productes de neteja per investigar si un dels personatges s'ha suïcidat.
Kinsey Millhone ja no és una rara avis ni està sola, l'acompanyen un bon grapat de detectives que amb rotunditat, solvència i elegància —molt femeninament— resolen els casos més envitricollats arreu del món. Unes investigadores del tot contemporànies que ja no han d'explicar per què ho són: ser detectiva ha passat a ser un ofici perfectament apte per a dones. L'agermanarem només amb una, amb l'estupenda perdiguera de la novel.lista Sara_Paretsky, amb Vic_Warshawski, que treballa a l'altra punta del país, a Chicago, terra de gàngsters i màfies. La comparació és obligada sobretot si tenim en compte que Warshawski en ocasions lamenta no ser tan ordenada com la seva col.lega Millhone.
Totes dues fan esport —això no els impedeix beure alcohol—; es cuiden més o menys; saben fer servir —encara que no els agrada— armes de foc i són expertes en defensa personal. Totes dues defensen aferrissadament la seva llibertat, totes dues són divorciades, viuen soles i no es volen complicar la vida amb cap home i menys amb algú relacionat amb les forces de l'ordre...
Però tornem a Kinsey Millhone, l'heroïna de Grafton. I com que una imatge val més que mil paraules aquí en teniu unes quantes. Per rematar una detallada descripció del físic d'un dels personatges diu:
Hi ha fragments que no necessiten comentari i que expliquen perfectament el to i la textura de Millhone i per què la novel.la negra no és un gènere menor.
Torna de l'enterrament i per fi pot canviar-se i quedar-se ben descansada. Ho celebra amollant una interessant reflexió.
