Perdona que tant se me’n dona
Aquest article també està disponible en castellà.
L'antinomisme és una secta religiosa que creu que si estàs segura de la teva salvació, per menyspreables que siguin les teves accions o la teva vida, et salvaràs. No cal fer bones obres o actuar rectament; la fe et converteix en una de les elegides.
La dreta i l'extrema dreta (i mitjans de comunicació corresponents) són sempre i sense complexos antinomistes (la seva religió se sol dir «Espanya»). La manera de fer oposició de Pablo Casado ho és: el poder em correspon per ser qui soc, perquè soc del partit que soc, per la fe i, per tant, puc fer qualsevol cosa per tornar-lo a detentar o ocupar. Ho han fet des de sempre i són transparents.
Recordem l'antinomista per excel.lència, José María Aznar, repetint i repetint a Felipe González que se n'anés, que se n'anés, que se n'anés; sense demanar mai perdó, per grossa que la fes. O el que Cristobal Montoro deia el maig de 2010 a la diputada de Coalición Canaria, Ana Oramas, quan Oramas li retreia el tipus d'oposició que feia el PP: «Que caiga España que ya la levantaremos nosotros».
Pensem en la contumàcia a presentar Pedro Sánchez com un okupa a la Moncloa. Ho fa Albert Ribera i Ciutadans, tot el PP, des de Casado al seu lloctinent, Teodoro García Egea, passant per les persones que van increpar Sánchez abans i després de la desfilada militar a la Castellana del passat 12 d'octubre.
Considerar okupes determinades formacions o coalicions polítiques quan arriben al poder (per exemple, Ada Colau) és un leitmotiv constant de la dreta. Marta Ferrusola, esposa de Jordi Pujol, no podia expressar millor aquesta creença o fe quan el 2003, arran de la victòria del tripartit de Pasqual Maragall (que va acabar amb vint-i-tres anys d'hegemonia pujolista i Convergent), deia que se sentia com si els haguessin entrat lladres a casa.
Suposo que té relació amb la manera fraudulenta i ofensiva amb què s'expressen quan no tenen més remei que demanar perdó. Transcric literalment dues suposades peticions de perdó que van tenir lloc dijous 25 d'octubre. La primera és la del president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes:
Hi destaquen les paraules «indebida» (¿«indeguda», senyor Lesmes?; ¿no n'han donat motius de sobres?), «sentir» (que és subjectiu: pots sentir i ser només cosa teva, pot no ser veritat) i els subjuntius «se hayan podido» i «podamos haber tenido».Traduït a llengua normal, seria:
D'altra banda, Lesmes pot fer més que sentir-ho: podria assumir-ne o fer-ne assumir la responsabilitat, ¿alguna dimissió, alguna cessament, potser? És tota una declaració de principis que digués «no puedo más que sentirlo» en comptes de «no puedo menos que sentirlo».
Passem a les presumptes disculpes de Rodrigo Rato minuts abans d'ingressar a la presó (al mòdul de «respecte», és clar, les paraules mai no enganyen).
Tots dos usen la tramposa paraula «sentir» (que ja s'ha vist que insinua que potser ets tu qui té la pell massa fina), així com formes verbals recurrents, ¡torna-hi amb els subjuntius! En el cas de Rato, «haya podido cometer» i «hayan podido sentir». Podria haver dit:
Aquells mitjans que tant proclamen que Rato ha tingut un gest que l'honora, podrien —aleshores sí— titllar d'honorable el mínim i primer detall de demanar perdó no se sap si de veritat però almenys sense embuts.
