Mercè Rodoreda i la dama del llac
Aquest article també està disponible en castellà.
Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908-Girona, 1983) va parlar en més d'una ocasió sobre literatura. De com opera; de com es basteix una novel.la, dels detalls que la conformen i li donen versemblança i sentit. Només cal resseguir l'espurnejant correspondència amb el seu editor Joan Sales, Mercè Rodoreda-Joan Sales. Cartes Completes (1960-1983).
Ho fa com la gran escriptora que és, ¡ah, on hauria arribat la seva valoració si hagués escrit, per exemple, en anglès! Hi posa de manifest els essencials fils que la sostenen i fa literatura de gran volada a través de la reflexió literària. Tot el pròleg a Mirall Trencat (1974), una de les novel.lasses del segle xx, escrita durant la prolífica etapa ginebrina (1954-1972) del seu llarg exili, és un cant a la pròpia literatura i, de passada, és clar, a l'aliena.
Rodoreda anava sovint a aquest restaurant situat ben a prop de l'edifici de les Nacions Unides. De fet, La Perla del Llac és el títol d'una seva novel.la inacabada que està dipositada a l'arxiu de l'Institut d'Estudis Catalans.
Vaig viatjar a Ginebra i cap allà que me'n vaig anar desalenada i reverent quan començava a caure la tarda molt lentament. A passar la mà pel muret on potser s'havia repenjat lleument la dama d'ulls plens de vida viscuda. A recordar els ulls de safir de Teresa Goday, tota ella plenitud i prestància. A contemplar l'incessant però calmat i relaxant trànsit del llac. A imaginar una bogeria de viatges i flors mentre caminava per camins flanquejats de til.lers, castanyers i cedres arrelats en una impol.luta estesa maragda. A retre homenatge al tremp, al geni i a l'excel.lència de qualsevol línia de Rodoreda, ja sigui un vers, el diàleg d'una obra de teatre, mitja línia d'un conte, una coma d'una de les cartes o un capítol de qualsevol novel.la. O un dels quadres que va pintar. O una de les moltíssimes camisoles de batista que va haver de cosir per guanyar-se la vida mentre escrivia i escrivia i escrivia com si li anés la vida.
A la terrassa de La Perle du Lac continuen prenent-hi el te senyores i senyors ginebrins (o vinguin d'on vinguin) feliços d'haver nascut a Suïssa, paradís d'Europa. La ironia de Rodoreda respecte a la pròspera, puntual i pulcra Confederació continua tenint tot el sentit del món i, a més a més, les paraules que l'embolcallen es poden agafar també literalment.
Els vaporets blancs amb la xemeneia negra i groga que fan la travessia del llac ara són d'un groc rovell d'ou i d'un roig tirant cap a vermelló i ja no tenen xemeneia. Són part de la xarxa del transport públic de la ciutat. Quan baixes de l'avió, pots agafar-ne bitllets gratis en un dispensador i quan arribes a l'hotel el primer que et pregunten és si vols una tarja de transport urbà de franc durant l'estada. És la ginebrina o suïssa manera de promocionar la cosa pública.
Segurament les polítiques Anna Gabriel i Marta Rovira estan prou contentes (o almenys tranquil.les) de poder-hi viure. Tal com els van dir les autoritats suïsses quan hi van arribar, estaven en un país lliure i n'eren ciutadanes lliures; sense restriccions. Espero que algun dia els vagui acostar-se a La Perle du Lac.
