La genialitat biològica d'allò que anomenem amistat

Aquest article també està disponible en castellà.

Amb els amics compartim la càrrega de la vida, ens ajudem a gestionar les amenaces i entrebancs del dia a dia:  els problemes a la feina, la febre del nen i el cangur que no es presenta, els ensurts de salut, les baralles amb el cònjuge o la parella, les creixents necessitats dels pares ancians... Tant de bo sempre tinguéssim amics. Segons l’estudi de La Caixa (2019) Soledat  i risc d’aïllament social de la gent gran, la soledat preval en totes les edats, s’incrementa a mesura que passen els anys i s’agreuja especialment a partir dels 65 anys, quan la xarxa social d’amics comença a trencar-se. Per a ells, per a tots, en realitat, els amics ja no són un luxe. Són un salvavides.

Permeteu-me una digressió personal. Érem un grup de cinc amigues. Voltàvem els vint-i-tants anys i algunes estàvem casades;  estàvem iniciant la nostra vida professional i gaudíem de l’energia de la joventut. Un dia vam prendre la decisió de trobar-nos un cop per setmana. Amb els anys, el temps que passàvem parlant de les nostres vides, sobre els estudis, els caps i l’atur, sobre els fills i els marits, el vam anar emprant gradualment per parlar sobre la mort dels pares, les ferides afilades del matrimoni i de la vida.

El nostre grup era com les botigues dels xinesos, on tenen de tot: un lloc únic d’assessorament professional, ajuda logística i auxili emocional. Però amb el pas dels anys, els fills van començar a succionar el nostre temps, els compromisos laborals i els viatges es van intensificar, els pares es van posar malalts, van necessitar cures i van morir. Una mena de força centrífuga ens apartava del grup. Els tensors que ens allunyaven entre nosaltres giraven cada vegada més i més ràpid fins que van estirar tant que, finalment, es van trencar.  Va arribar un moment que trobar-nos cada setmana es va convertir en una càrrega. Seguim sent amigues individualment, però el grup es va dissoldre.

En la nostra societat més d’un terç dels adults entre els 45 i els 65 anys d’edat estan tristament sols. El psicòleg i neuro-científic, James Coan, i els seu equip de la Universitat de Virgínia estan estudiant la manera en què el cervell transforma els nostres contactes socials en una millor salut mental i física. Les seves investigacions demostren que mantenir vincles estrets amb éssers estimats de confiança actua com amortidor vital contra els factors estressants externs; tindrem vides més llargues, felices i saludables. Ens creixerà el cabell, millorarà el nostre to de pell, el nostre sistema immunològic es reforçarà. Amb una xarxa d’amics les persones  es recuperen més ràpidament del càncer. Són menys propenses a patir atacs cardíacs o vessaments cerebrals. Es protegeixen de la depressió i tenen moltes més probabilitats de mantenir els seus records intactes a mesura que envelleixen. Sentir-se sol és tan dolent per a la salut com fumar 15 cigarrets al dia. Però la neurofisiologia subjacent a aquests vincles segueix sent difícil d’entendre. L’últim descobriment de Coan és d’allò més sorprenent: simplement prendre la mà d’un ésser estimat ofereix protecció contra l’estrès equivalent a una descàrrega elèctrica.

Vistes les terribles conseqüències de la soledat diria que abandonar la xarxa d’amics és un error.  La solitud és letal. Què es pot fer? Aquesta era la pregunta que em perseguia quan veia l’espai en blanc de la meva agenda que les meves amigues un dia van ocupar setmana rere setmana. L’aïllament es va aguditzar quan vaig deixar tots els meus treballs per a dedicar-me gairebé exclusivament a la tasca silenciosa i solitària de la literatura: llegir i escriure llibres. Em vaig decidir per un pla. Trobar amistats en dues direccions: cap a enrere en el temps i al voltant del meu món. Mirant cap enrere, he tractat de trobar les meves velles amistats, incloent les de la infància. També miro al meu voltant i trobo amics entre altres escriptors i en les meves incursions ateneistes a l’Ateneu de Barcelona.

Quant al meu grup d’amigues, ens reunim de tant en tant, per Pasqua o per Nadal, amb l’esperança que molt aviat trobarem el camí de tornada. Podria succeir, ¿per què no ?; de fet hem compartit moltes històries, rialles i copes de vi. El que mai no s’allunya del meu pensament és el fet que la ciència confirma la dita que diu que “qui té un amic té un tresor”. Quina saviesa!