Els límits planetaris i el milionaris

Aquest article també està disponible en castellà.

Vivim immersos en una economia que s’organitza al voltant del creixement perpetu  i  que mesurem amb el PIB. Durant molts anys s’ha dit que necessitem avançar per millorar la vida de les persones. Però l’augment del PIB està provocant un col·lapse ecològic;  les dades sobre la brutal sacsejada ecològica són tan clares que els experts estan demanant als governs que abandonin el creixement com un objectiu econòmic.  

Quan es tracta del benestar humà allò  que realment importa no és créixer sense aturador (com a mínim no en els països rics) sinó la distribució dels ingressos i recursos.  I ara mateix estan repartits d’una manera escandalosament desigual.  Als Estats Units, per exemple, l’ l′1% més ric té gairebé el 40% de la riquesa de la nació.  El 50% inferior no té gairebé res: només el 0,4%.  A nivell mundial és pitjor: l’ l′1% més adinerat té al voltant de la meitat de tota la riquesa del món. En terme d’ingressos acapara gairebé una quarta part del  PIB mundial: més que el PIB de 169 països, una llista que inclou Noruega, Suècia, Suïssa, Argentina, tot l’Orient Mitjà i tot el continent d’Àfrica. També el 5% més ric està en possessió  de no menys del 46% de l’ingrés global.  En altres paraules, la meitat de tota l’activitat econòmica planetària (totes les fàbriques, indústries, centrals elèctriques, mines,  transports...  —i amb tot l’impacte ecològic associat) beneficia als rics.  Una petita part de la humanitat es carrega l’atmosfera de la que tots depenem. Sense anar més lluny, degut a aquestes emissions, la contaminació de l’aire causa un miler de morts a l’any a Barcelona.

És de calaix que tant els  multimilionaris, com els milionaris, no només consumeixen més coses sinó que aquestes coses xuclen molta més energia: cases enormes, cotxes grans, jets privats, negocis ... vols en primera classe, vacances de llarga distància, importacions de luxe, etc.  I fan inversions en indústries expansives que sovint són ecològicament destructives, com els combustibles fòssils i la mineria. Com diu Thomas Piketty, un dels experts mundials en desigualtat i clima,  els multimilionaris, i els milionaris, són incompatibles amb els límits planetaris. D’altra banda, l’excés té una altra part subtilment perversa, destructiva: crea pressió psicològica en les persones per guanyar i comprar més; i no per necessitat, sinó perquè volen apropar-se als hàbits de consum de les més adinerades només per sentir que també elles gaudeixen d’estatus.

Un estudi de la Universitat de Warwick diu que la gent que viu en societats molt desiguals compren més marques de luxe,  més que la que viu en societats més igualitàries.  Compren compulsivament per sentir-se millor amb elles mateixes; un veritable parany perquè el punt de referència sempre quedarà lluny del seu abast.  Aquesta cadena de consum induïda per l’ansietat genera un dany ecològic extraordinari. En canvi, a mesura que les societats es fan més igualitàries, les persones es tornen més felices, menys ansioses i estan més satisfetes amb les seves vides.  Se senten més solidaries amb els seus veïns i companys i menys pressionades per buscar ingressos cada vegada més alts i béns d’estatus glamurós.

La igualtat ajuda a alliberar les persones de la cursa eterna del consumisme.  És per això que els investigadors troben que les societats més igualitàries produeixen un impacte ecològic significativament inferior.   Dinamarca n’és un exemple. Pel fet que aquest país és més igualitari que la majoria dels altres països de renda alta, la gent compra menys roba i la conserva durant més temps que els seus homòlegs d’altres llocs.  I les empreses gasten menys diners en publicitat perquè la gent no està tan interessada en compres de luxe innecessàries. Una societat amb grans desigualtats acaba produint un perjudici ecològic, una “tempesta perfecta” conseqüència de la suma dels excessos dels que tenen molt i no els ve d’aquí i dels que tenen molt poc però es volen “posar a l’alçada” dels rics.   I a l’inrevés, una societat més igualitària permet conservar la Terra  en els límits ecològics sostenibles.

Res del que he dit és, evidentment, senzill d’abordar i resoldre i no voldria semblar una radical dogmàtica però haurem de començar a pensar on és el límit de tot plegat.  Podríem començar per definir  el concepte d’ “ingressos excessius” ( ja que destrueixen l’ecologia de la que depèn la nostra civilització).   I per determinar en quin punt cal prémer el pedal del fre.