Condemna suprema, injustícia de llei

Aquest article també està disponible en castellà.

La implacable sentència contra les i els independentistes no per previsible (i sovint ben visible), no perquè no es veiés venir, ha deixat de ser una patacada enorme. Com quan una persona estimada mor, que per molt que sàpigues que té els dies comptats, indefectiblement és una tremenda trompada. Pensar-hi no et prepara pel que passarà, no és imaginable la profunditat de la desgràcia fins que de debò passa; perquè l’esperança —de vegades, la fe— és impossible de matar.

Quin dolor veure la pila d’anys de presó de cada condemna. Per exemple, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez condemnats per sedició a nou anys (tots dos fora del govern i de la política convencional o oficial, quan es van produir els fets; Cuixart s’hi ha mantingut sempre). El seu «delicte» va ser fer que la manifestació del 20 de setembre davant la conselleria d’Economia transcorregués pacíficament. I ho van aconseguir. Tan tumultuosa era que els bars de la zona no van ni tancar i que l’única queixa dels comerços fos que quina pena que no tinguessin estelades per vendre. Tan sediciosa, que, al marge de dues camionetes malmeses, no va haver-hi ni un enfrontament, ni persones ferides, ni cap detenció.

¿Quina pena mereixeria segons el Suprem el conflicte del barri de Gamonal a Burgos a començament del 2014? Entre el 10 i el 14 de gener hi va haver nombroses manifestacions per paralitzar les obres d’un aparcament. I ho van aconseguir. Hi va haver disturbis violents a dojo, crema de contenidors i atacs a les obres i sucursals bancàries, i força persones detingudes i ferides. 

¿Quina condemna mereixerien segons el Suprem els llargs enfrontaments entre els miners (potser també mineres) d’Hunosa i la policia al costat del pou Santiago el 2012? Es va bloquejar el trànsit de l’AS-112 i en un sol dia hi va haver trenta-dos talls a les carreteres asturianes. La revolta va passar per usar fins i tot projectils casolans, a més de pedres i coets. 

¿Quina sentència mereixeria segons el Suprem la mobilització de les armilles grogues a França? Els tumults han estat d’upa, les destrosses mil.lionàries, més de set mil persones detingudes, les ferides són més de dos milers, fins i tot hi ha hagut morts. Vista la gravetat i persistència de la rebel.lió, si el poder judicial francès s’hagués mobilitzat com l’espanyol, hauria d’haver ressuscitat la gillotina. 

Qui hi està d’acord, ara dirà que les sentències s’han d’acatar, etc., etc. El DIEC defineix «acatar» així:

La paraula «submissió» fa esfereir. Si mirem el diccionari normatiu castellà, veurem que a les dues primeres accepcions, com al diccionari català, també hi surt la debilitadora paraula.

«¿Acatar?»; no, mercès. La sofrirem, sobretot la patiran preses i presos, però d’acatar-la, de genuflexions, res de res. 

Vull pensar que soc una dona lliure que viu en un país lliure i no en una pobra, bruta, trista, dissortada terra. Soc d’estirp romeva i així vull pensar-ho. A pesar de viure en un país que es regeix per un Estatut, el de l’any 2006, que no és el que la població va votar, atès que el 2010 el Tribunal Constitucional va dictar-hi una sentència en contra (STC 31/2010) que va suposar un autèntic cop d’Estat no tan sols contra l’Estatut sinó també contra la Constitució. S’ha de recordar, a més, que l’Estatut va arribar al Constitucional (¿en recorden la composició?) prèviament trepitjat, insultat, escarnit, mutilat, ribotejat; van arribar a arrancar-ne articles vigents a d’altres estatuts d’autonomia.

Malgrat que cada matí em llevo amb una amenaça, ja sigui l’article 155, la llei de Seguretat Nacional, l’Estat d’Alarma, el d’Excepció o el de Setge —aquests nous decrets de Nova Planta d’aterridor record—, sabedora que hi ha països tan bons o més que el que jo habito, vull acabar amb un paràgraf de Le Siècle de Louis XIV de l’impiu Voltaire perquè té un punt de riquesa i plenitud.