Aquells que estan segurs, no tenen curiositat

Aquest article també està disponible en castellà.

Atès el meu interès pels temes relacionats amb la crisi climàtica, segueixo amb certa regularitat les aportacions dels científics, els gràfics de les temperatures que presenten, les estadístiques relatives al desglaç de l’Àrtic i l’Antàrtic…la pujada del nivell del mar; també estic tan amatent com puc a les critiques que periodistes i creadors d’opinió fan als polítics, o quan els ministres presenten xifres econòmiques i solucions en un debat. En tot aquest gruix d’informació i polèmiques que la societat genera, hi batega una idea subjacent: el problema que limita el discerniment i responsabilitat de les  persones davant dels fenòmens com, per exemple, la crisi climàtica, és la seva manca de coneixement sobre el problema; de manera que la solució més plausible és proporcionar-les més informació. El coneixement es presenta com la vacuna contra les pseudociències, les mitges veritats i els conceptes erronis.  En totes les aportacions que he fet, encara que són poques, he insistit en que l’alfabetització climàtica és una part molt important de la solució. L’última vegada va ser en la conferència que just abans del confinament pel Covid-19 tres experts sobre el clima i jo, com a psicòleg social,  vam fer a l’Ateneu Barcelonès. En el debat final vaig reiterar-me en la línia que alfabetitzar les persones sobre el canvi climàtic és part fonamental per afrontar-lo. Però què passa si el nostre cervell és el problema i no pas la solució?  Anem a pams.

Walter Krämer i Laura Ballester, en el seu llibre Así se miente con estadísticas: cómo nos manipulan con gráficos y curvas,  publicat el 2019, ens presenten enquestes defectuoses, ens parlen dels marges d’error, dels matisos entre la correlació i la causalitat. Ens expliquen com reconèixer en les publicacions de divulgació aquesta mena d’errors estadístics i evitar tergiversacions i malentesos. Equívocs, errors interpretatius, deduccions esbiaixades que segueixen repetint-se avui dia, malgrat  els anys que fa que entesos i científics ens hi confronten (vegeu el llibre de Darell Huff, How to Lie with Statistics, 1954). Les enquestes no representatives continuen rebent atenció i les informacions relacionades amb la salut que confonen correlació amb causalitat apareixen en les notícies gairebé diàriament. La gent, informadors i polítics en general,  continua mentint amb les estadístiques. Certament, comprendre i donar sentit a les estadístiques de vegades requereix experiència. No tothom sap què és un interval de confiança, ni com funciona una anàlisi multifactorial. No obstant això, molts dels errors són fàcils de detectar sense tenir coneixements o formació en estadística; així i tot, conclusions falses sobre xifres estadístiques continuen passant desapercebudes a científics, periodistes, polítics i lectors.

Però, per què? Parteixo del supòsit que interpretar erròniament les dades no és un acte deliberat. Entendre’n els motius pertany a l’àmbit de la psicologia:  les creences, la cultura i els  valors influeixen en el pensament; fins i tot el construeixen i determinen. En definitiva, estic parlant d’ideologia. 

Qui més qui menys sap que les nostres passions polítiques de vegades poden enterbolir la facultat de pensar amb claredat. Però potser no ens adonem fins a quin punt poden entorpir habilitats de raonament molt bàsiques. Ens ho demostra l’estudi de psicologia del  professor de la Yale University Dan Kahan i els seus col·legues. Als  1.111 participants de l’estudi els van preguntar sobre la seva postura política i també sobre la seva capacitat de raonament matemàtic. Després els van presentar una taula amb els resultats d’un estudi fictici sobre una loció per la pell. A un grup, van mostrar-li xifres que indicaven un augment de l’erupció cutània; a l’altre grup, xifres que mostraven que l’erupció havia disminuït. Kahan va preguntar als participants si la loció millorava o empitjorava l’erupció.  Els participants van haver de fer un càlcul difícil a partir de les xifres de les taules. Les persones que havien obtingut millors resultats en un examen de matemàtiques anterior van tendir a donar la resposta correcta. Així que, fins aquí, l’experiment va confirmar el que s’esperava: els que tenien més coneixements matemàtics es van apropar  més a la veritat.  Però hi havia dos grups més.  Als participants d’aquests dos grups addicionals se’ls van proporcionar les mateixes taules de xifres, però aquesta vegada les dades es referien a un tema controvertit en la política dels EEUU: el control d’armes. Les xifres que els van presentar mostraven els resultats d’un experiment fictici sobre les conseqüències d’una legislació més estricta en relació amb la vigilància i el registre d’armes. La pregunta que havien de respondre era: com a resultat de la nova llei, la delinqüència augmenta o disminueix? El patró de les respostes va ser  completament oposat al  de que havien donat els participants en l’experiment de la loció dèrmica. Els participants que eren bons en matemàtiques van cometre moltes més errades que en la enquesta anterior. Les xifres van ser exactament les mateixes que les del suposat experiment de la loció per a la pell, però ara aquests participants es van equivocar molt més en els seus càlculs. Per què? Quina és l’explicació? 

Independentment de les xifres reals, els votants demòcrates que es van identificar com a liberals (i, normalment, a favor del control d’armes) tendien a concloure que la implantació d’unes mesures més estrictes havia reduït la delinqüència. Amb els participants republicans conservadors, va succeir el contrari: van interpretar que un control d’armes més estricte no funcionava. Certament, aquestes respostes ja no tenen cap relació amb la veritat.  Demostren preocupació per protegir la identitat al grup de pertinença; a la pròpia “tribu”.

A l’hora de donar les respostes, les creences ideològiques els jugaven males passades. Kahan també va demostrar que les persones que coneixen més fets, que disposen de més informació  o tenen més habilitats numèriques,  disposen de més recursos que utilitzen per enganyar-se a ells mateixos. De manera que el nostre cervell treballa buscant els arguments que defensin i protegeixin les conviccions pròpies.

Evidentment, les nostres conviccions poden canviar amb el pas del temps però això també pot comportar el rebuig del grup de pertinença. Sentir-nos acceptats pel grup d’identificació és crucial i ens protegim de l’ostracisme com un gat panxa enlaire.  Posem per cas un agricultor, un pagès, que canvia d’opinió i es convenç de que, efectivament,  el canvi climàtic és una realitat; si escampa les seves conviccions  pot ser rebutjat per la seva família, pels seus amics, per les cooperatives d’agricultors. No està sol; viu en comunitat, i la seva inclusió al grup li és psicològicament vital. S’arrisca molt sense rebre res a canvi. La veritat haurà d’esperar.

Tothom és sensible a aquest tipus de pressions psicològiques. Ningú no se n’escapa.  Quan sentim expressions com fake news, fets alternatius i post-veritat, pensem que tenen a veure amb els altres però no pas amb nosaltres.  Pensem  que quan la gent ignora els fets és perquè prioritza els seus propis interessos a la veritat. A diferència d’ells, em veiem com persones cabals que només atenem els fets que són certs. Doncs això no és així: tots tenim els nostres propis punts cecs.

És evident que davant temes i coses com la loció per la pell la majoria de la gent tindrà reaccions neutrals. Són els temes que produeixen respostes emocionals punyents, —com el canvi climàtic, el Covid-19, la desigualtat per raó de gènere, la pobresa, el racisme o la identitat nacional, entre altres—,  els que tamisem ideològicament; els passem pel sedàs de les creences pròpies, la cultura, l’educació.... Què podem fer? La investigació de Dan Kahan i els seus col·laboradors ens han posat sobre la taula els processos psicològics que intervenen (les nostres creences, la ideologia...) però no ens diu com contraposar-los. Molt bé, saber que som fal·libles ja és un primer pas. I un bany d’humilitat.  Però, i què més?

Kahan i els seus col·legues van publicar un altre estudi a principis de l’any 2017. Van fer preguntes a unes 5.000 persones per mesurar el seu grau de  «curiositat científica» per a un projecte sobre documentals científics. Amb quina freqüència llegien llibres sobre ciència? Quins temes els interessaven? Preferien llegir articles sobre ciència o sobre esport?  També els van fer preguntes relacionades amb les seves idees sobre el canvi climàtic. Per exemple: «Fins a quin punt  creus que l’escalfament global representa un risc per a la salut, la seguretat o la prosperitat humana?»  Si bé en la investigació anterior Kahan va mesurar les capacitats en matemàtiques dels participants en aquesta nova investigació va mesurar la «intel·ligència científica», una habilitat que se suposa que ajuda a interpretar la informació sobre el canvi climàtic. Doncs bé,  Dan Kahan va trobar el que ja havia desvetllat en investigacions anteriors: els demòcrates liberals percebien més riscos de l’escalfament global que els republicans conservadors. Quan més «intel·ligents» eren els participants, més augmentava la diferència d’opinió entre els dos grups.

Però què passaria si en comptes de grups categoritzats segons la intel·ligència,  els grups s’establissin segons la categoria «curiositat»? Kahan i els seus col·legues van observar que la curiositat i els riscos percebuts en relació amb el canvi climàtic es correlacionaven. A més van veure una tendència al meu parer d’allò més interessant:  els demòcrates i els republicans seguien mantenint les seves diferents opinions, però com més curiosa era la persona participant, més riscos percebia en relació amb l’escalfament del planeta. Aquest resultat era independent de les conviccions polítiques.

Kahan havia trobat un antídot potencial: la nostra millor defensa és la curiositat. Per què la curiositat juga un paper en aquest tema? En un experiment de seguiment, Kahan va presentar als enquestats dos articles sobre el canvi climàtic; el primer confirmava els riscos i l’altre era escèptic. Els titulars de tots dos articles eren d’allò més suggestius Un estava redactat de tal manera que semblava nou: “Científics informen de descobriments sorprenents: El gel de l’Àrtic es fon encara més ràpid del que s’esperava”. L’altre titular suggeria el contrari: “Científics troben encara més proves de que l’escalfament global s’ha reduït en l’última dècada”. Va demanar als participants que triessin quin article llegir. I aquí, el poder de la curiositat es va fer evident. Els curiosos no van triar l’article que tenia el titular que s’ajustava a les seves conviccions: van preferir l’article que les desafiava. Per a aquests participants, la curiositat va ser una influència més forta que la ideologia personal.

Tot d’una, el remei per a les nostres barreres psicològiques sembla senzill: buscar nova informació. No ens limitem doncs a llegir articles que confirmin el que ja pensem. En el seu lloc, podríem buscar informació capaç de sorprendre’ns, que vagi en contra de les nostres creences, o que ens faci sentir enutjats, incòmodes. Que ens produeixi incertesa encara que, psicològicament, no la gestionem bé. A gairebé tothom li costa dur-se bé amb la incertesa. A alguns més que a d’altres. D’aquí que les  persones  que es posicionen amb conviccions fermes dominin els programes d’entrevistes, els col·loquis, els debats polítics i les columnes dels diaris. «Deixeu-me que us expliqui com funciona el món»,  dirà cada un d’ells. Però, per definició, a la gent que està tan segura li manca curiositat. Si s’aferren a les seves conviccions, no és probable que siguin receptius a noves informacions. Si volem estar informats, és a dir, adequadament informats, llavors hem d’acceptar la incertesa. No obstant això, tampoc no hauríem de permetre que aquesta ens paralitzi. Tard o d’hora hem de decidir. Tot i la incertesa que ens enterboleix, podem prendre decisions i això és fonamental en el combat contra el canvi climàtic.