Anar al cine en temps de coronavirus

Aquest article també està disponible en castellà.

M’entusiasma el cine. Trobo que és un finestral, un gran balcó al món. Te’n fa veure aspectes que mai no veuries directament, que de vegades no t’hauries ni pogut imaginar; t’explica històries i ficcions de tot tipus; és ple de documentals que informen puntualment dels aspectes més diversos, sovint, conflictius; en ocasions fins i tot estrambòtics. Regalima imatges i arguments. En fi, que és una meravella.

Fins que va arribar el coronavirus, Barcelona omplia els cines, a més a més, d’un munt d’entrellaçats festivals insòlits i inèdits, tant generals com específics, que t’omplien de goig i de frisança. Entre els quals, la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona (aquest any se’n celebra la 28a edició). Justament la Mostra, a més d’altres memorables descobriments, ens va fer conèixer la directora de cinema belga Chantal Akerman (1950-2015). A partir d’ella el cine (manifestacions molt diferents i variades, fins i tot contradictòries, del cine) va deixar de tenir pressa. ¡Visca el cine!

En aquesta edició, la Mostra brinda, per exemple, una interessantíssima retrospectiva del cinema colombià anticolononialista i anticapitalista de Marta Rodríguez i Jorge Silva. O una exquisida i imprescindible joia com Queen Lear (o Reina Lear) de Pelin Esmer (Turquia, 2019). Només per albirar la Turquia més mediterrània ja valdria la pena veure-la; va molt més enllà: és una lliçó de teatre, de filosofia, d’humanitat; és un cant a la vellesa, a la geografia, a la saviesa, a les dones. Mai una infidelitat teatral ha estat més lleial. Màgica. Fins al dia 14 a la Mostra; a partir del 15, a Filmin.

M’agrada molt el cine, però també i sobretot m’agrada anar al cine. L’acte de voluntat que significa anar-hi. Mirar i triar quina pel.lícula vols veure. Sospesar, avaluar i decidir-te per una. Comprar l’entrada. Treure’t les sabatilles i posar-te les sabates. Si és a l’hivern, vestir-te i posar-te l’anorac; si és a l’estiu, vestir-te i agafar una rebequeta per resistir el rigor de l’aire condicionat (tot i que des de la crisi en modulaven una mica més els embats de les onades de fred); tancar la porta amb clau i al carrer d’un salt. Sortir de casa. (Per això ara, en aquest temps de coronavirus aplanat i cines tancats, vaig preferir anar a casa d’una amiga a veure el DOCS (el festival de documentals) o Queen Lear, que no quedar-me a casa; almenys surto i a més, preu per preu, pantalla una mica més gran.)

Entrar en una sala que al cap de pocs segons es quedarà totalment a les fosques; veure una pantalla gegant, encara en blanc, que s’omplirà de vida davant teu; escarxofar-te a la butaca (les poques vegades que m’hi he adormit no m’ha sabut gens de greu: s’hi dorm fantàsticament bé, al cine, la foscor és perfecta i, a més, t’agombola la bonior dels diàlegs i de la banda sonora). Silenci absolut i ni una crispeta (solia anar-hi a primera sessió, a la de les quatre). ¡Visca el cine!

Veure una pel.li perquè ho has decidit, res de flirtejar-hi i de saltar de l’una a l’altra en una pantalla d’ordinador o en una tele gran. En definitiva, veure una pel.li sense mascareta ni guants, sense l’opció d’abandonar-la per una altra. A pèl. De cap a cap. Sense marxa enrere. Assumir la responsabilitat. Te l’has jugada, i tant pot ser bona com dolenta, que de tot hi ha als cines de la Senyora. No hi fa res, quan vas molt al cine ja saps que veuràs un tant per cent de pel.lis dolentes; és impossible que totes siguin bones. Només són inadmissibles les putrefactes.

(Un incís per explicar què entenc per pel.li putrefacta. Un film que intenta vendre’t peix passat, si no podrit. Los lunes al sol, posem per cas, volia fer-te creure que era sobre l’atur quan només era, i ben específicament, sobre l’atur masculí. Després hi havia detalls, potser em falli la memòria perquè és un film del 2002, però recordo uns parats sense ni la més mínima intenció de tenir cura de si mateixos ni d’assumir cap tasca domèstica —suposo que devia indignar més d’un parat—, dependents de la taverna i d’unes dones supeditades i subordinades a qui es negava una vida pròpia. I els detalls en els detalls: un parat que menyspreava i considerava indigna la feina de la seva dona perquè era mal pagada però que no tenia cap mena d’escrúpol a viure del seu sou, a cruspir-se indignament les llaunes que la dona portava de la conservera on l’explotaven; o presentar la gamberrada de trencar en fred un fanal com si fos un acte de rebel.lió. En fi.)

Apostes sobretot quan vas a veure una pel.li a una sessió d’un festival, perquè habitualment hi vas a cegues: tres línies o menys, sovint mal girbades, per fer-te’n una idea. D’aquí que hagis après a llegir entre línies i entre tràilers. De vegades el nas de perdiguera no et serveix de res: t’has fet la mar d’expectatives i resulta que el film és un autèntic rave; de vegades, hi havies anat poc convençuda i en surts pletòrica, transportada. ¡Visca el cine!

Quan començava a escriure aquestes línies pensava sobretot en les conseqüències que a curt, mig i llarg termini el coronavirus infligiria a les meves relacions amb el cine; en la meva manera d’anar (o no) al cine. Al moment de cloure-les penso sobretot en les que el coronavirus infligirà al cine i especialment a tantes i tantes sales de cine que anaven fent la viu-viu a empentes i a rodolons. ¿Què passarà amb el Cinemes Girona, els Méliès, els Renoirs, els Verdis? ¡Visca el cine i els cines!