El pes de les paraules

Aquest article també està disponible en castellà.

Fa uns anys la conselleria d'educació de la Junta d'Andalusia va poder denegar una subvenció a un col.legi religiós perquè practicava la segregació per sexe atès que només admetia nens i nois. El mecanisme va ser simple i net, la corresponent llei o convocatòria o el que fos, deia amb totes les paraules que es referia a col·legis de «nens i nenes», de «nois i noies»; com que no hi havia dubte que el col.legi no complia aquest requisit, no va rebre la subvenció. És fàcil imaginar que si la llei hagués esmentat només els nens per referir-se pretesament a tot l'alumnat, els diners públics haurien anat a parar a una escola discriminatòria. L'ús del molt ambigu masculí pot semblar molt econòmic a segons qui, però sens dubte és molt car i sol tenir conseqüències.

El cas ve a tomb perquè el govern de la Comunitat d'Aragó -en la deriva del tracte que es dóna a la llengua al País Valencià, des de fa temps, i a les Balears, últimament- acaba de perpetrar una, diguem-ne, llei de llengües que atempta no tant sols contra el sentit comú sinó també contra la romanística i que hauria de fer enrojolar almenys les institucions i acadèmies científiques que es dediquen a qüestions de llengua en aquest Estat (de moment, no n'he vist gaire reaccions). El govern de la Comunitat d'Aragó s'ha inventat ni més ni menys que dues llengües: la Llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental (LAPAO) i la Llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca (LAPAPYP); és a dir, allò que vulgarment es coneix (ras i net) com a català i aragonès respectivament. Per llargs, poc utilitaris i forassenyats, no hi ha a l'univers noms de llengües parangonables.

M'alarma una determinada reacció detectada a la premsa. Al marge del grau d'indignació suscitat per la, diguem-ne, llei, hi ha informacions o tertúlies que quan aborden el cas acaben dient que, bé, que de tota manera no té gaire importància, perquè la realitat és la realitat i una qüestió de noms no pot canviar la cosa. Qui ho diu té tota la raó en el sentit que tant a Figueres, com a Sagunt o a Maó, a Andorra la Vella o a Montpeller (és a dir, de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar) tothom llegeix i entén amb normalitat i naturalitat -sense necessitat de cap traducció- les obres, posem per cas, de Mercè Ibarz, Francesc Serés o Jesús Moncada, autora i autors, respectivament, de la zona on segons el govern d'Aragó s'acaba d'estrenar el LAPAO.

El pes de les paraules, però, de vegades esdevé plom. Durant molts anys van venir (i vénen) a treballar a instituts de Catalunya moltes professores i professors del País Valencià que s'havien llicenciat a facultats de la seva terra (sigui dit de passada: tot un enriquiment per a Catalunya); en canvi, ningú que s'hagués llicenciat a Catalunya podia anar a treballar a algun institut del País Valencià perquè allà el poder polític -no confonguem poder amb autoritat- ho impedia argüint la cínica excusa que la llicenciatura era en «català» i no en «valencià». Em sembla que aquest desficaci ja no ocorre: a còpia de sentències de tribunals i dictàmens ha quedat clar que si ets competent en valencià també ho ets en català, o a la inversa, però no ha estat un camí planer. Com veiem, ben al marge de la realitat, el nom feia la cosa i tenia conseqüències importants.

Tinguem-ho en compte perquè molts cops els partits polítics, especialment els que no tenen cap tradició democràtica com per exemple el PP, creuen que si guanyen una votació el resultat de la votació, sigui quin sigui, va a missa. Poden votar que la terra és plana i, un cop guanyada la votació, troben democràtic postular que és plana i antidemocràtic afirmar que és rodona. No és cap exageració, coses pitjors estan passant: fa poc han decidit «democràticament» que es pot tornar a construir en els minsos i escadussers forats que resisteixen estrènuament a la vora del mar i que són legals edificis fraudulents que mullen els peus a l'aigua. O, sense anar més lluny, inventar-se una llengua.