A cos nu, a pit descobert

Aquest article també està disponible en castellà.

Potser perquè torno de Sitges borratxa de blaus i blanc, i refrescada pel mar, he pensat vagament en aquell carcamal de la patronal canària que fa cosa d'uns mesos deia que no tenia res (al contrari: com més estona, millor) contra les dones despullades o els nois nus sempre que fossin gent guapa però que s'havia de prohibir el nudisme a les platges per evitar el lamentable i feridor espectacle de dones nues de certa edat i constitució. Què tenen contra les dones, ell i la gent com ell, que només les volen nues si estan domesticades, inermes i submises al seu servei? Per què volen expulsar els cossos nus d'un dels seus marcs més naturals i lògics: les platges? Si fins i tot Facebook ha hagut de canviar la política sobre les imatges de pits i des de fa uns dies edita fotos de mastectomies; és a dir, ja no les posa a l'alçada de la pornografia!

Com que el pensament és lliure i el corrent de la consciència va filant sense parar (com tan bé va reflectir Virginia Woolf en, per exemple, Les ones), m'ha passat fugisserament pel cap un comentari que un article meu sobre una pel.lícula va suscitar a un lector o una lectora: m'incloïa en la categoria de dones que «odia els nus femenins bonics». I no, no rebutjo («odiar» em sembla una paraula massa forta) cap nu femení.

Penso en les valentes i guapíssimes activistes de Femen, a pit nu davant Merkel i Putin --a la molt civilitzada Hannover-- i de quina manera els mateixos que segurament no tenen res en contra els cossos oberts en canal de la pornografia, res contra els pits oferts com a mercaderia, les van reprimir amb rabejament i acarnissament. Dones que no temen despullar-se plogui, ventegi o nevi, així les insultin, així les massacrin, així les empresonin.

Penso en la coratjosa i formosa Amina Tyler que a final de maig no va dubtar a penjar una foto seva a Facebook despullada de cintura cap amunt acompanyada del lema «El meu cos és meu». Penso en les tres activistes solidàries, també de Femen, que dos dies després es van despullar com ella, aquest cop a la porta del Palau de Justícia de Tunis.

Protagonistes i subjectes de la seva vida, agosarades i boniques, amb només el cos, la pell, com a escut. Per cert, saben a quina secció del diari van posar aquesta doble reivindicació d'un dels drets més elementals de la humanitat? A Política? a Internacional? Ca! a Societat! Una forma com una altra de minimització, de banalització, de trivialització; en definitiva, de maltractament.

Aquests casos em fan pensar en la magnífica i bella artista Valey Export que en la perfomance (del 1969!) Genital Panic, amb els genitals a l'aire, va recórrer les fileres d'una sala de cine X durant una sessió plena d'homes. Va admetre que tenia por: no sabia com podien reaccionar, no sabia si no l'atacarien. El que va ocórrer, però, és que a mesura que ella passava, ells s'aixecaven i abandonaven la sala amb la cua entre les cames.

El quid de la qüestió, doncs, no és si agraden (o si s'odien) els nus o no, sinó el pànic extrem que mostren alguns homes (especialment els poderosos, amb poder de legislar, de prohibir) davant dels cossos en llibertat de les dones, la paor al control per part de les dones del (propi) cos, així com la capacitat d'usar-lo com a eina política, com a expressió del jo, del desig (propi).

No, no tinc res contra els cosos nus (inclosos, en principi, els dels homes), siguin vells, macos, amb l'alegria d'alguns pèls, tersos, amb cicatrius, forts, depilats, boteruts, grassos, prims (sempre que sigui amb mesura), joves, arrugats, perfectes, amb sacsons, fràgils, defectuosos, plens de gràcia... que de tot hi ha d'haver tant a les platges com a la vinya de la senyora. Com he d'odiar cap nu femení en la plenitud de la llibertat, si fins i tot, parafrasejant aquell comentari, m'agraden els bonics?